24/09/2021

Mala peça al teler per a Puigdemont

3 min
L'expresident Carles Puigdemont en una imatge d'arxiu

Ningú podia preveure que l’expresident Puigdemont decidiria sortir de Bèlgica, un país on es trobava relativament segur i amb unes bones perspectives processals derivades del fet que la justícia belga, reiteradament, havia declarat amb diferents argumentacions no veure clara la persecució de la justícia espanyola dels líders del Procés. A més, s’estava esperant la resposta del Tribunal General de la Unió Europea pel que fa a si es mantenia la retirada de la immunitat de l’expresident que va fer el Parlament Europeu, i fins i tot el Tribunal Suprem espanyol havia formulat una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea –el superior del Tribunal General– per tal d’intentar prevenir una possible negativa de la justícia belga a l’entrega de Carles Puigdemont a la justícia espanyola.

Amb tot aquest panorama, propiciat per l’absurda insistència del Tribunal Suprem espanyol en veure, primer, un delicte de rebel·lió i, després, de sedició on només va haver-hi una desobediència i una mobilització popular pacífica, les perspectives de la justícia espanyola no eren bones quant a poder jutjar mai Carles Puigdemont. Les perspectives de l’expresident tampoc no ho eren, perquè romandre a l’exili tampoc és un plat de bon gust, per molt que s’hagi intentat dibuixar la seva estada a Waterloo com una mena de paradís des d’un sector de la premsa espanyola. Però no, un exili és duríssim, perquè suposa l’expatriació, no poder tornar mai més als llocs i records de la infància i la joventut. No poder viure més allà on tens les arrels.

Ara tot pot canviar. Quan va ser detingut a Alemanya, jugar la carta d’acceptar la seva entrega hauria estat una bona idea que jo mateix vaig suggerir en directe per televisió, amb la incomprensió d’un sector de l’independentisme que no va captar el fons de les meves paraules. La idea era que tornés perquè el Tribunal Suprem deixés de veure risc de fuga en la resta d’imputats i els posés en llibertat, com va fer Pablo Llarena amb la majoria durant mesos. Fet i fet, l’impacte mediàtic internacional del cas Puigdemont, tot i que en aquell moment era fort, s’esvairia com ha passat malgrat tots els esforços i no faria cap servei polític a ningú. Finalment, així la sentència del Tribunal Suprem era molt més probable que no fos ni de bon tros tan dura com va ser. I inclús en el pitjor dels casos –que és el que va succeir–, podria esdevenir-se un indult en un termini relativament breu, com va passar.

Tanmateix, l’actuació processal de Puigdemont va frustrar totes aquestes intencions i va afavorir una actitud reactiva absolutament desproporcionada per part del Tribunal Suprem. Al final, ni es va assolir impacte internacional, ni es va aconseguir res per als presos, avui indultats, ni les condicions de Puigdemont van millorar, condemnat a l’exili.

Ara tot ha canviat. Ha de defensar-se davant de la justícia italiana i intentar aconseguir que no l’entreguin per sedició almenys, i fins i tot comptar amb una eventual –tot i que molt difícil– complicitat del Tribunal General de la Unió Europea que li torni la immunitat almenys provisionalment. Ha d’intentar lluitar tant com pugui, perquè el seu destí a Espanya, en aquests moments, només passa per la presó. I no serien pas pocs anys, malgrat que si el Tribunal Europeu de Drets Humans s'afanyés una mica i decidís declarar la manca de proporcionalitat de les condemnes dels altres líders independentistes –com van suggerir dos vots particulars al Tribunal Constitucional–, és probable que l’expresident se'n pogués veure beneficiat amb una condemna clarament inferior a la que van patir els avui indultats.

Malgrat tot, sempre em quedarà el dubte de què va fer que Carles Puigdemont decidís viatjar a Sardenya, perquè, tot i que no ho sé, estic segur que algú l'hi va desaconsellar. Igual que no vaig entendre mai com va decidir anar-se’n a l’exili després de declarar-se la independència sense un pla mínimament raonable per afavorir el seu retorn. Com vaig dir llavors, és difícil posar-se en el lloc d’algú sotmès a una pressió immensa. En tot cas, sempre és temps de refer les estratègies i ara correspon defensar-se d’una acusació que, no ho oblidem, és absolutament desproporcionada quant a la sedició i clarament dubtosa quant a la malversació, malgrat la sentència ferma. Cal aprofitar l’espai que el dubte deixa a qualsevol acusat, que és la presumpció d’innocència. Cal, en definitiva, confiar en la bona feina d’advocats, fiscals i tribunals. Agradi més o menys, no hi ha alternativa.

Jordi Nieva-Fenoll és catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona
stats