16/12/2021

La punta de l'iceberg

4 min
Un vaixell navegant entre icebergs

El cap de setmana passat ens vam llevar amb la notícia, treballada durant mesos d’investigació periodística per aquest diari, que feia sortir a la llum el testimoni de desenes d’homes i dones que, quan eren nens i nenes, havien estat víctimes d’abusos sexuals per part de l’excoordinador del futbol base del Barça, quan exercia de professor d’educació física en una escola de Barcelona. Mesos abans havíem llegit notícies semblants ocorregudes a l’Institut del Teatre o a Montserrat.

A la immensa majoria de la gent ens sorprèn veure que una conducta tan repugnant s’hagi pogut dur a terme de forma continuada en el temps i que calgui que passin vint anys o més perquè tot això es faci públic. Però, escoltant els testimonis dels menors afectats, també ens adonem que amb la mirada d’adult s’entén millor que alguns dels jocs o de les estratègies dels abusadors no tenien res d’ingenu. De fet, els psicòlegs han descrit des de fa temps que no és fins a la maduresa que la majoria de persones abusades poden enfrontar-se amb aquest passat tan dolorós i, sovint, ja és massa tard per trobar justícia.

Cada vegada que coneixem una agressió sexual a menors d'edat ens bull la sang quan veiem que amb el Codi Penal a la mà els responsables d’aquests delictes queden impunes. Tradicionalment, el dret penal ha centrat la seva acció en els autors dels delictes, però no ha tingut gaire en compte les víctimes. I això s’ha vist molt clarament en els processos judicials en què les persones afectades tenen el seu paper limitat a facilitar la incriminació i s’han de sotmetre a declaracions i interrogatoris, però rarament se’ls pregunta com se’ls pot ajudar. Aquesta situació és especialment dolorosa en l’àmbit dels delictes sexuals quan aquelles persones que han patit el dolor de les agressions també veuen com això queda impune perquè ha prescrit el termini per poder condemnar els responsables.

Socialment, és un clam que els pederastes no poden quedar impunes, i la llei ha trigat dècades a donar respostes efectives per evitar-ho. En el Codi Penal espanyol, la prescripció –el temps durant el qual els tribunals poden jutjar i condemnar els autors dels delictes– s'estableix en un termini que va dels 10 als 20 anys, en funció de la gravetat dels fets, segons es tracti d'un abús o d'una agressió sexual. Arran d'una reforma del 1999, per a les víctimes menors d'edat de delictes sexuals es va començar a comptar el temps de prescripció a partir del moment de complir els 18 anys, però això també es va demostrar insuficient.

Un dels casos que més va remoure aquesta qüestió va ser el conegut com a cas del Maristes, que també va destapar desenes d’abusos, molts dels quals mai s’han pogut jutjar. Va ser en aquell context que, estant al capdavant de la conselleria de Justícia del govern de Catalunya, i malgrat no tenir les competències per legislar, no podíem restar per més temps plegats de braços. Fa cinc anys, el 2016, vam analitzar com es tractava la qüestió de la prescripció dels delictes sexuals a menors en altres ordenaments jurídics del nostre entorn perquè era urgent donar resposta a la impunitat que representa no poder jutjar per la prescripció els agressors, fins i tot quan havien confessat les seves atrocitats. 

La conclusió d’aquells treballs va ser que endurir les penes per allargar el temps de prescripció no era cap solució. Calia partir de la posició de les víctimes i considerar els elements d'ordre psicològic, i donar la possibilitat de poder denunciar durant la maduresa i la vida adulta. Calia, per tant, situar l’inici del còmput de la prescripció en el moment que la víctima havia superat el bloqueig per afrontar aquella dolorosa realitat.

Després d’anys d’impulsar aquest plantejament, legislat així des de fa anys en el nostre entorn, no ha estat fins a l’abril d’aquest any que es va modificar el Codi Penal per situar en els 35 anys d’edat l’inici del temps per determinar la prescripció dels delictes sexuals. D’aquesta manera, en els casos més greus, les víctimes encara tindran oportunitat de buscar justícia –si l’agressor és viu– fins més enllà dels 50 anys. Cal dir que és una mesura aplicable a partir d’ara, perquè no té efectes retroactius, però segur que en el futur s’evitaran les situacions d’impunitat que veiem ara per fets que van passar fa vint o trenta anys.

És evident que en matèria d’abusos sexuals, que majoritàriament es cometen en entorns familiars, i també en matèria de violència familiar, s’ha avançat molt en pocs anys, però és clar que de moment veiem només la punta de l’iceberg d’una realitat encara fosca, oculta i silenciada. Com en tantes coses, l’educació de les noves generacions i la sensibilització i denúncia de les situacions d’abús han de servir per acabar amb aquesta plaga.

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia