Putin, destructor del món rus

Ja és hora que comencem a preguntar-nos si, vist objectivament, Vladímir Putin no és un agent de l’imperialisme nord-americà. Perquè cap nord-americà li ha fet mai al “món rus”, com l’anomena Putin, la meitat del mal que li ha fet ell mateix.

Aquesta idea se’m va acudir fa poc a la ciutat ucraïnesa de Lviv mentre parlava amb ucraïnesos a qui la guerra de Putin ha convertit en refugiats al seu país. “Vaig ser russa fins al 24 de febrer”, diu l’Adeline, una estudiant d’art de la ciutat de Nova Kakhovka, ocupada ara per Rússia, fent referència a la data de la invasió russa a principis d’aquest any. Com que Moscou no ha aconseguit apoderar-se de la cultura ucraïnesa, diu, ara ha decidit liquidar-la. Altres estudiants ucraïnesos m’han dit que en la literatura ucraïnesa hi troben “l’esperit de la llibertat”, mentre que en la russa hi veuen el de la submissió al poder.

La Tetiana, una refugiada de la ciutat de Mariúpol, despietadament bombardejada i destruïda, ha patit molt sense calefacció, llum ni aigua en un soterrani sotmès a un bombardeig constant, ha vist com un míssil rus matava la seva millor amiga i ha viscut una odissea traumàtica durant la fugida. La Tetiana no només parla molt millor el rus que l’ucraïnès; en realitat la seva mare és russa, com els seus sogres. Putin la consideraria russa. Li vaig preguntar quin missatge li volia enviar a Putin. Em va contestar que li agradaria matar-lo.

A tot arreu on he anat, en totes les converses, no hi havia només un rebuig frontal contra el dictador rus i la Federació Russa com a estat, sinó també contra tot i tothom que fos rus. Les enquestes de l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv mostren que, el 2013, el 80% dels ucraïnesos tenien una actitud positiva respecte a Rússia; el maig del 2022 aquesta xifra havia baixat fins al 2%. Un professor universitari m’ha explicat que els seus alumnes ara escriuen “rússia” amb minúscula. “No els corregeixo”.

Això potser no és gens sorprenent a Ucraïna, un país víctima d’una guerra russa que ara recau sobretot en la població civil. Però el mateix passa a gran part del territori de l’antic Imperi Rus (i posteriorment soviètic), que des de principis del segle XXI Moscou intenta reinventar amb la denominació de russkiy mir, el món rus.

No és estrany que a Geòrgia hi hagi un fort ressentiment contra la Rússia neoimperial, perquè des del 2008 Moscou ocupa aproximadament una cinquena part del territori sobirà del país (a Abkhàzia i Ossètia del Sud). Però després de la invasió a gran escala d’Ucraïna, aquesta hostilitat s’aplica a gairebé tots els russos. La ironia és que això afecta els milers de russos que han fugit a Geòrgia precisament perquè no els cridin a files i per no participar així en la guerra de Putin contra Ucraïna. Els georgians els pregunten: “Per què no protesteu al vostre país?” O com deia una pancarta: “Putin mata gent a Ucraïna mentre els russos mengen khatxapuri a Geòrgia”. (El khatxapuri és el pa farcit de formatge típic de Geòrgia.)

També trobem aquesta animadversió als estats de l’Àsia central, que encara mantenen vincles molt estrets amb Moscou. A YouTube podeu veure la fantàstica esbroncada que, en un rus fluid, el periodista kazakh Arman Shuraev li ha clavat a l’ambaixador rus al Kazakhstan, el perdonavides d’Alexei Borodavkin: “La russofòbia és l’únic que heu aconseguit amb les vostres estúpides accions”. “Si Rússia envaeix el Kazakhstan com heu fet a Ucraïna, tota l’estepa kazakh quedarà sembrada de cadàvers dels vostres reclutes”. “Sou uns imbècils. Sou uns caníbals que us devoreu a vosaltres mateixos”. “Borodavkin –diu al final dirigint-se directament a l’ambaixador–, si vols veure nazis i feixistes al Kazakhstan, mira’t al mirall i hi veuràs el principal nazi i feixista. Glòria a Ucraïna! Endavant el Kazakhstan!”

Quan, el 24 de febrer, Rússia va llançar la invasió a gran escala d’Ucraïna, la periodista ucraïnesa Olha Vorozhbyt volia explicar al públic indi què estava passant. “¿Us imagineu que la Gran Bretanya afirmés que l’Índia forma part del seu imperi?”, va escriure a l’Indian Express. “Això és el que ara fa Rússia”. Aquesta analogia es pot ampliar. Imaginem que una dictadura britànica militarista i revengista instrumentalitza el concepte cultural de “món angloparlant” per justificar una nova invasió de l’Índia. Això és exactament el que ha fet Putin.

El concepte del russkiy mir, el “món rus”, es va recuperar i renovar a finals dels anys noranta com una mena d’iniciativa russa basada en el soft power (mir vol dir “pau” i “món”). El 2007 es va crear per decret presidencial la Fundació Russkiy Mir. Es va presentar com l’equivalent rus del British Council o de l’Institut Goethe d’Alemanya, però Putin va fer servir després aquest concepte per justificar la seva guerra de recolonització a Ucraïna. Va esmentar explícitament el terme el 2014, en un discurs que justificava l’annexió de Crimea.

El resultat era totalment previsible: la reacció contra les seves guerres de recolonització s’ha estès a tots els països que formen part del concepte més ampli de món russoparlant. Evidentment, la comparació amb el món angloparlant treu a la llum també grans diferències. L’Imperi Britànic era d’ultramar, mentre que el rus era un imperi terrestre de territoris contigus. La ideologia del “món rus” sempre ha estat estretament vinculada al projecte imperial rus, l’Església ortodoxa russa (ara encapçalada per un bel·licista com el patriarca Kiril) i l’autocràcia. Però si la Gran Bretanya hagués tornat a envair l’Índia, el British Council tampoc seria gaire popular. Els que recorren a la cultura per justificar les seves guerres veuran com la seva cultura és vista com una enemiga.

Així doncs, la cultura russa és una víctima col·lateral del canibalisme autodevorador de Putin. Hi havia un futur alternatiu en què la cultura russoparlant, com l’actual cultura angloparlant, es podria haver dotat de la riquesa multicultural aportada per autors i artistes de totes les seves antigues colònies. ¿Com seria la literatura contemporània en llengua anglesa sense autors de l’Índia, l’Àfrica i Australàsia? I al cap i a la fi, hi ha bons escriptors ucraïnesos contemporanis, com ara Andrei Kurkov, que escriuen –¿o hauria de dir “escrivien”?– en rus.

Però no hem de perdre de vista la principal tragèdia. Putin intenta recuperar parts de l’Imperi Rus amb la força bruta i el terror. Fa poc es va vanagloriar que el mar d’Azov s’ha convertit en un mar interior de Rússia, i va afegir que fins i tot Pere el Gran “encara va haver de lluitar per accedir-hi”. Uns 14 milions d’ucraïnesos, un terç de la població del país –una xifra aclaparadora–, s’han quedat sense casa. A Europa no s’havia vist res semblant des del 1945. Fins i tot a Lviv, a l’extrem oest del país, m’he trobat amb freqüents talls de llum d’hores de durada perquè Rússia ha destruït aproximadament el 50% de les infraestructures energètiques del país.

Què és el que més necessita Ucraïna? Tothom amb qui he parlat m’ha donat la mateixa resposta: armes, armes, armes. “Doneu-nos les eines –diuen–, i rematarem la feina”. I això és el que hem de fer.

Al final Vladímir Putin no passarà a la història només com l’home que va ser incapaç de restablir l’Imperi Rus, sinó també com el destructor del món rus.