13/09/2021

Quatre anys d'una renda garantida insuficient

3 min
Un home demana almoina davant un supermercat a Fabra i Puig.

Aquests dies fa quatre anys vèiem com s'obria una finestra d'esperança per acabar amb una pobresa estructural que no parava de créixer. El setembre del 2017 entrava en vigor la renda garantida de ciutadania, aprovada pel Parlament per unanimitat. Una ajuda de 564 euros mensuals que aniria augmentant progressivament fins als 664 euros mensuals l’any 2020, i que hauria de permetre a tota la ciutadania de Catalunya fer-se càrrec de les despeses essencials pel manteniment propi o de les persones integrants de la seva unitat familiar o de convivència. Una renda que havia de garantir uns ingressos mínims a tothom que estava sota el llindar de la pobresa, i que per tant havia d'assegurar una vida digna per a tothom.

La renda garantida de ciutadania arribava amb un ampli consens, després d'anys de lluita de les entitats socials i d’altres actors de la societat civil, que van derivar en una iniciativa legislativa popular que va ser clau per a l'activació política. Una iniciativa molt necessària per fer front a un context encara massa incert i ressentit d'una economia que havia patit massa estocades i que no acabava de recuperar-se del tot, un context d'exclusió i precarietat creixent en què tenir feina no sempre es traduïa en tenir els ingressos per viure dignament.

L'aprovació i posada en vigor de la renda garantida de ciutadania suposava, segons ho classificaven alguns, un veritable "avenç social". Però què ha passat després d'aquests quatre anys? ¿Ha estat una eina realment eficaç per reduir la pobresa i la desigualtat?

No cal aprofundir gaire en les dades per adonar-se que no s'han complert els objectius que s'esperaven. Tot i la favorable evolució en la implementació de la RGC i que la cobertura és cada vegada més gran, l'índex de risc de pobresa ha seguit a l'alça fins a situar-se en un 26,3% i tenim els índexs de desigualtat més elevats dels últims anys. Què ha passat? Per què la renda garantida de ciutadania no ha estat capaç de capgirar aquestes dades?

Ara toca fer balanç, i no només un balanç social i econòmic, sinó també un balanç polític. Després de quatre anys de desplegament de la renda garantida de ciutadania, ni tan sols es compleix el que preveu l’article 24.3 de l’Estatut: garantir uns ingressos mínims a totes les persones o famílies en situació de pobresa. És evident que l'arribada i l'impacte de la pandèmia del covid-19 ha alterat qualsevol pronòstic i s'han aprofundit encara més les situacions de vulnerabilitat i desigualtat existents, però no podem atribuir-ho tot a aquesta pandèmia. 

Per què moltes persones segueixen sense tenir accés a uns ingressos mínims? Les traves administratives i de gestió han dificultat l’accés a molts col·lectius. L’entrada en vigor de l’ingrés mínim vital –que també ha suposat un autèntic viacrucis per a moltes famílies– tampoc no hi ha simplificat l’accés, amb problemes de compatibilitat que el govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya encara no han resolt.

Però més enllà d'aquesta anàlisi, ens cal sobretot recuperar una reflexió més estructural, que torna a sorgir amb força i que ens posa damunt la taula, una vegada més, que acabar amb la pobresa extrema ha de ser una aposta política clara i valenta. Com més condicionants i requisits posem a la garantia d’uns ingressos mínims per a tothom, que assegurin la cobertura de les necessitats més bàsiques, i per tant, la garantia d'uns drets fonamentals, més condicionem la nostra pròpia llibertat. Les persones que demanen la renda garantida de ciutadania i l’ingrés mínim vital són tractades com a subjectes de sospita quan són subjectes de dret.

Cal assegurar recursos que ens empoderin, cal dissenyar polítiques de garantia de rendes que prioritzin l'autonomia i no ens estigmatitzin encara més. No només per pal·liar els efectes d'una nova crisi, sinó per erradicar d'una vegada per totes una pobresa estructural que no s'atura. Garantir una vida digna per a tothom no és una qüestió de condicionants, sinó de voluntat i democràcia. Per això és hora d'aprofundir en debats sobre canvis profunds en les polítiques econòmiques i fiscals i en les polítiques de benestar social. 

El camí cap a la universalitat i la incondicionalitat de les rendes ja s'ha encetat. L'oficina del pla pilot per implementar la renda bàsica universal, que aquest dilluns ha nomenat com a cap a Sergi Raventós, n'és un clar exemple i una nova finestra d'esperança que esperem que, aquesta vegada, sigui definitiva.

Sira Vilardell és vicepresidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS)
stats