El president del TSJC ha criticat el projecte de llei d’amnistia perquè “privilegia només uns quants” i, per tant, “mai podrà ser esgrimida com un element de pacificació, sinó de discòrdia”.
Si ja és sorprenent sentir un magistrat carregant-se una futura llei, encara fa més mal efecte que ho manifesti davant els jutges acabats de sortir de l’Escola que es queden destinats a Catalunya, o sigui, marcant la línia de pensament entre el que està bé i el que està malament davant dels joves col·legues acabats d’incorporar.
La cúpula judicial continua instal·lada en el cos a cos polític amb el govern espanyol, tot i la crida del president interí del CGPJ, que ara fa un mes pronunciava un sonor “que ens deixin en pau”. En què quedem? No es pot estar alhora a dins i fora del debat.
Al magistrat no li agrada l’amnistia perquè troba que és un privilegi per a uns quants. Posats a fer comentaris en públic, estaria bé que sabéssim si també qualificaria de privilegi el fet que un jutge, quan s’adona que el Congrés pot acabar aprovant una amnistia, emeti a correcuita el primer acte en quatre anys d’investigació secreta i que sigui per imputar per terrorisme (un terrorisme que no ha vist ni la Guàrdia Civil en el seu informe) un responsable polític, en una clara maniobra per impedir-li ser amnistiat.
I també podríem preguntar-nos si veu terrorisme en l’exercici del dret a la protesta, quan va ser protagonitzada per centenars de milers de persones després de la sentència. Precisament a tots aquells manifestants, a bona part dels dos milions llargs de catalans que van anar a votar l’1 d’Octubre, i a molts altres que estan tips de la judicialització de la política, el que els sembla motiu de discòrdia és veure jutges seguint la consigna d’Aznar: “El que pugui fer, que faci”.
