Quina enveja de fills

David Miró entrevistava Ignacio Garriga (el de Vox que viu a Sant Cugat) a propòsit de les paraules de l’arquebisbe de Tarragona, que va lamentar-se que “un xenòfob no pot ser un bon cristià”. En un moment de la conversa, l’home deia això: “Jo vull que, d'aquí uns anys, els meus fills continuïn podent gaudir de les festes tradicionals, de les sardanes, i que no siguin substituïdes per la festa del sacrifici del xai o el Ramadà. No és un discurs en contra de ningú, és un discurs de defensa de la nostra identitat”.

Aviam, centrem-nos. En Garriga vol que els seus fills continuïn gaudint de les festes tradicionals, de les sardanes. Si diu “continuïn” vol dir que ja ho estan fent? Com ho ha aconseguit? Amb quins mètodes? M’interessa molt, perquè la meva filla estimada, així com tots els seus condeixebles, hauria preferit anar a picar pedra a Sibèria que fer un ball en el qual els músics toquen instruments no endollats i que per executar-lo s’ha de comptar. No és culpa de la sardana. La jota els hauria semblat encara pitjor, i ja no diguem el vals. Totes les festes tradicionals catalanes són un avorriment, com ha de ser, excepte una: el tió, que és imbatible (perquè conté violència gratuïta i escatologia).

En Garriga, doncs, que té uns fills excepcionals, no vol que aquestes festes nostres siguin substituïdes per “la festa del sacrifici del xai o el Ramadà”. Esclar, no seria bonic que a la plaça de Sant Kevin de Vallfosca fessin fora la cobla i, allà a l’empostissat, es posessin a matar xais de cara a Dubai. Però, si això passés, ben aviat la festa del xai que hauria acabat amb les sardanes seria substituïda per l’Oktoberfest al mateix empostissat. I, pel que fa al Ramadà, ni ens n’adonaríem, si un dia substituís les enyorades sardanes, acostumats com estem que ara totes les models facin “dejuni intermitent”, que ve a ser una mica el mateix.