Quo vadis, Rubiales?

Divendres, abans de la compareixença de Rubiales, vaig acabar una columna –que es va quedar ràpidament obsoleta– que criticava i condemnava la seva lamentable actuació el dia del Mundial i les reaccions que se’n van desprendre: algunes massa tèbies amb el posicionament, d’altres de suport explícit a Rubiales. Tanmateix, la reacció més habitual fou un silenci inevitablement còmplice amb Rubiales, un silenci que semblava acotar el cap o creuar els dits perquè la tempesta passés aviat sense que calgués triar bàndol. Deia Leonard Cohen que a vegades saps a quin costat t’has de col·locar només de veure qui hi ha a l’altre costat. I en algunes situacions, quedar-te enmig, emmudir o temptejar l’equidistància no et permet situar-te en un estadi de grisos, no et fa més prudent o menys colèric, perquè a vegades la cosa va de blanc o negre.

Si hi havia cap possibilitat de redempció mínima de la figura de Rubiales, amb el seu discurs va quedar rotundament descartada. Sense voler sonar cínica, és d’agrair que fossin ell i la seva insuportable supèrbia manipuladora els responsables de precipitar una mort anunciada i d’invalidar qualsevol resurrecció futura. Mònica Planas, Marta Ramon, Alba Alfageme o Anna Ballbona ja han aportat anàlisis que subscric i que posen el focus en el discurs esperpèntic, indigest, de Rubiales durant la compareixença de divendres, però també en el baix nivell de la majoria de clubs i jugadors masculins durant massa hores, per acabar oferint comunicats o declaracions que semblen escrits amb la boca petita, com en el cas del Reial Madrid, o que directament incorporen una falsedat, com en el cas del Barça, que escriu que “són uns fets que considerem lamentables, que el mateix Sr. Rubiales ha considerat un error i pels quals va demanar disculpes”. 

Aquest comunicat va ser difós després de la darrera intervenció de Rubiales, que cal entendre com la definitiva, i aleshores Rubiales només va demanar disculpes per una cosa: per haver-se tocat els genitals durant la celebració. Pel que fa a la resta d’actuacions, no només no es va disculpar, sinó que va mentir descaradament; va fer referència a un consentiment que, en cas d'haver existit, hauria estat esmentat pel mateix Rubiales amb molta anterioritat; va voler posar l’èmfasi en la falta de desig de la besada, com si això fos rellevant, i va tenir la poca vergonya de comparar-la amb una besada paternofilial. Després de donar lliçons de feminisme, encara es va autoproclamar víctima d’una cacera injusta. El no dimitiré que va cridar finalment, repetint el clam diverses vegades amb aire solemne, com si fos Martin Luther King, va ser la cirereta d’un espectacle que, sumat als aplaudiments del públic, serveix per denunciar fins a quin punt el masclisme dèspota i autoritari està incrustat a la societat en general i en el futbol en particular. Perquè per molt que Rubiales es disculpés per haver-se agafat els genitals en guanyar el Mundial, durant el seu discurs no li va caldre tocar-se cap membre per parlar amb la testosterona tòxica de qui es pensa que la té més grossa.