Les raons de tanta irreverència

Fa temps que dono voltes a si una de les principals característiques morals del nostre país no és la irreverència. Ho dic en termes generals, però quan arriben les festes de Nadal, tot el que veig m’ho confirma. Seré més precís: som irreverents amb la tradició, amb el passat i amb tot allò que ens identifica com a nació històrica. I, alhora, reverencials amb el que és nou, amb les modes intel·lectuals i amb tot el que ve de l’estranger. És un tret diferencial del tarannà català. O, si més no, del pensament hegemònic, fins i tot si queda relativament desconnectat d’allò que guia els veritables estils de vida individuals.  

No és que vulgui competir amb el que Josep Ferrater i Mora qualificava de “les formes de la vida catalana”. El filòsof, des de l’exili i encara amb el record viu de la Guerra Civil, el 1955 ens imaginava assenyats, mesurats, irònics i ferms en la continuïtat com a poble. He de confessar que mai no m’han convençut les aproximacions que pressuposen una psicologia col·lectiva dels pobles. A més, si des que Ferrater i Mora va escriure el seu assaig fins ara, només a Catalunya, el creixement demogràfic ha significat passar dels tres milions i mig als més de vuit milions d’habitants –gairebé dues vegades i mitja més–, suposar la permanència d’aquells trets seria una quimera.

Tanmateix, soc ben conscient que ara caic en la mateixa temptació psicologista. Però és que cicles festius com el Nadal ens mostren ben a les clares la irreverència amb les tradicions pròpies, precisament en nom del respecte a les d’altres pobles que han arribat després. Ho explicava amb detall la doctora Anna Jolonch en aquest diari fa pocs dies pel que fa al món escolar a "Nadal a les escoles: hi ha novetat?" I és el mateix que veiem a molts municipis en què tota la decoració nadalenca obvia els orígens religiosos de la festa i queda reduïda a estimular el comerç. No és que no apareguin nens jesusets, marededeus o angelets, sinó que ni tan sols campanes o estrelles. 

Per posar un altre cas, en el terreny de la llarguíssima història migratòria del país, d’ençà de les definicions de catalanitat de Pere Coromines o Rafel Campalans i fins a les del president Jordi Pujol o Paco Candel, hem estat –i encara som– més xenofílics que xenofòbics. Ho demostra que siguem tan sensibles a reverenciar la diversitat i la inclusivitat, i que ens agradi autorepresentar-nos –sigui cert o no– com un país d’acollida. Un relat que no solc veure en els països del nostre entorn. És cert que en el cas de Coromines, Campalans, Pujol o Candel, les seves mirades tenien un context que pressuposava la “integració” lingüística, cultural i política a la nació. Cosa que no passa quan ara ho predica el president Salvador Illa, en un context de desdibuixament i rendició nacional, on la xenofília adquireix tot un altre significat i sobretot unes altres conseqüències.

En definitiva, la qüestió que plantejo és doble. Primer, si aquesta tesi sobre la irreverència al que és propi i la reverència al que és foraster és consistent i es podria demostrar d’una manera més sòlida que amb un article d’opinió com aquest. I segon, si la tesi fos versemblant, caldria demanar-se quina seria la raó de tanta ductilitat cultural i mal·leabilitat identitària. Per confirmar la meva tesi caldria fer alguns estudis sistemàtics i comparatius. I sobre les raons de la irreverència tinc algunes sospites. 

En concret, sospito que a causa de la manca d’estructures fortes de poder, les d’un estat propi, els catalans no només hem estat febles en la defensa dels trets d’identificació propis, sinó que de la debilitat n’hem acabat fent virtut al servei de la supervivència. Probablement, una posició forta en la defensa del que som, sense eines per fer-ho possible, ens hauria fet desaparèixer. Llavors, l’única manera de resistir nacionalment parlant, de donar “continuïtat” a la catalanitat –en el sentit de Ferrater i Mora–, paradoxalment, hauria estat ser flexibles, a vegades dòcils, per tal d’evitar ser arrencats de soca-rel per l’Estat que ens volia, i vol, assimilar. 

Crec que aquesta tesi s’exemplifica bé en el terreny de la creació artística. No només per la disposició a absorbir ràpidament els últims corrents globals, sinó pel fet d’obsedir-nos amb les lògiques de ruptura amb la pròpia tradició i mostrar un gran acomplexament amb tot allò propi i autèntic. Un fet visible, entre més, a l’hora de no atrevir-nos a exigir un ús de la llengua catalana endreçat i pulcre, en l’oblit dels grans pensadors de no fa ni cinquanta anys –absents de les nostres universitats– o en el notable menyspreu pel propi passat literari o musical del segle XX. Sí: els catalans també som el que ignorem!