Nadal a les escoles: hi ha novetat?
Que Nadal no vagi a escola provoca una immensa tristor. ¿Per quin estrany motiu de “respecte a la diversitat” mal entès es nega als infants que coneguin el rabadà, la pastora Caterina, la mula i el bou, els àngels cantant, el bon Josep, el minyonet, les panses i les figues, la gallineta o el dimoni escuat patrip patrap? No, no hi ha calendaris d’advent, ni els tres reis, ni el xiu-xiu del xiulet, o el bup-bup del gosset, i el piu-piu del pollet. No, tots aquests no aniran a escola, ni tampoc aniran xiribi-xiribe a Betlem, au-au, a Betlem sisplau.
Visitant un institut-escola prop de Barcelona, la directora –jo no li havia preguntat res– em va deixar clar que en aquell centre no se celebrava Nadal. El to era satisfet, com quan expliquen que són un centre innovador o una escola verda. Hi arribes en ple desembre i esperaries passadissos plens de dibuixos, estrelles i boles, i què hi trobes? Només un tió, amagadet, a l’entrada, com dient: “Sí, hi soc… però no gaire.” Sol, sense companyia, veient passar les estrelles i preguntant-se com ha acabat sent l’única prova que s’acosta el 25 de desembre i el fum, fum, fum.
El tió sembla haver-se convertit en l’element més acceptat. Perquè fa hivern? O perquè porta regals? Tot i que també per a alguns provoca debat: tió amb barretina o tiona amb llacet? Tió, vols dir? Per què, si som escola laica?
Celebrar Nadal o la Festa d’Hivern continua sent un dilema en molts claustres de professors. Aquests darrers anys, alguns cedeixen una mica i són menys prohibitius: “Podem cantar alguna nadala, però només una, només si…” Altres, ni això. Ho recollia el suplement Criatures d'aquest mateix diari fa uns dies: moltes escoles públiques celebren el solstici d’hivern i mestres, infants i famílies canten junts “cançons d’hivern”. Però no en tots els casos. Des del sentit comú i la saviesa de mestra, la Mar Hurtado, presidenta de l’Associació Rosa Sensat, recordava a l’ARA la responsabilitat que té l’escola com a transmissora de la cultura popular del país i dels valors comuns que comporta. Si no, “les criatures creixen sense arrelar-se al país on han nascut o que les acull; no es tracta d’ensenyar, en aquest cas, sinó de fer viure”.
Celebrar o no Nadal a les escoles és un debat que diu més de nosaltres que no pas de l’alumnat nouvingut. Som nosaltres els que ens sentim sovint en conflicte per reproduir tradicions que ja no compartim i que, cada cop més, resulten estranyes o incòmodes per a molts en una societat catalana secularitzada. Atribuir aquesta tensió a l’arribada de famílies d’altres cultures i religions és injust i, sobretot, perillós: ens ajuda a generar racisme i islamofòbia –donant peu a dir que els nouvinguts ens priven de la tradició que és nostra– sota la falsa idea de defensar la laïcitat. I ens podem trobar, sense adonar-nos-en, ben atrapats entre fonamentalistes religiosos i fonamentalistes ateus. Perquè la ignorància del passat i la tradició és caldo de cultiu del menyspreu i l’odi. I un perill real en el context d’avui a Europa.
Tanmateix, més enllà de la transmissió d’una tradició o una cultura, què celebrem? Quina és la diferència de missatge segons si és Nadal o és solstici d’hivern? Aquí és on ens juguem molt, si no volem abandonar la festa al consum, les llumetes i els farts de menjar, i resignar-nos a un Nadal buit de sentit. Com reinterpretar i donar sentit actual als grans relats fundacionals? Aquest és el veritable repte, tant per a creients com per a no creients.
Per quina raó el Nadal cristià coincideix amb el solstici d’hivern? Si, segles abans que el cristianisme existís, els pobles de la Terra ja celebraven l’arribada del solstici d’hivern és perquè tenia un sentit: en el moment que la nit era més profunda i la foscor semblava eterna, començava tanmateix a percebre’s una llum que tornava a aparèixer i els dies, pas a pas, es feien més llargs. Per què no ens hauríem d’alegrar davant d’aquest primer signe de renaixement? Molt abans de Nadal, el primer plor i el crit d’un infant en la seva naixença ja tenia, arreu del planeta i per al conjunt de la humanitat, un caràcter extraordinari, i era motiu de festa. Per a creients i no creients, una naixença és la vinguda de la novetat. És la possibilitat que en aquest nostre món vell i cansat ens obrim a l’esperança de tornar a començar.
Quin és avui –en temps de malestars, guerres, fam i desencant– el gran desafiament com a educadores i educadors davant del temps de Nadal? Per què no hem de convidar els infants, siguin de la religió i la tradició que siguin, a celebrar la vida i la llum? Potser el context demana que la festa, el menjar i els regals com a elements d'un temps per celebrar, cantar i compartir reprenguin sentit. Un temps de solidaritat, d’intercanvi, d’amistat i d’estimació. No cal deixar Nadal només en mans dels aparadors, els comerços i les pantalles. Allunyats de qualsevol desig d’excloure o de represes identitàries, podem tornar a fer nostres els rituals antics i omplir-los de nova vida. I això passa per convidar els infants a fer-se’ls seus, fent que l’escola sigui de nou un espai per a la transmissió i l’emancipació. Ja ho va dir en vers J.V. Foix: "A cal fuster hi ha novetat".
