La reducció de les hores de treball (1891)
Peces històriques
De l’article de Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824-Madrid, 1901) a la revista El Nuevo Régimen (2-V-1891). Traducció pròpia. Tal dia com avui del 1915 van col·locar la primera pedra del monument que Barcelona dedicava al polític republicà Pi i Margall. El monument, situat a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Diagonal, el van inaugurar molts anys després, durant la guerra espanyola del 1936-1939. Derrotada la República, els vencedors van convertir-lo en un monument a la victòria franquista. El federalista Francesc Pi i Margall havia presidit durant un mes del 1873 la Primera República Espanyola.
Demanen avui els jornalers que es rebaixin les hores de treball. Volen que siguin vuit al dia. No ens semblen pas exagerades les seves pretensions. No es treballa pas gaire més en moltes indústries. Tampoc en les oficines de l’Estat. A més, segons laboriosos estudis, no ho permet més el desgast de forces que el treball ocasiona. Però, ¿és l’Estat qui ha de satisfer aquestes pretensions? A la individualista Anglaterra van començar per limitar el treball dels nens i les dones i van acabar per limitar el dels homes adults. Primer va arribar la llei de les deu hores, més tard la de les nou. Van arribar després de llargs i crispats debats a la premsa i al Parlament. França va seguir l’exemple tan bon punt va esclatar la revolució de 1848. El treball és la vida de les nacions. [...] ¿No és d’interès general impedir treballs excessius que poden esgotar prematurament les forces de l’obrer? ¿No ho és evitar aquestes cada dia més freqüents i nombroses vagues que paralitzen la producció o que causen conflictes sagnants? [...] L’Estat, tot i considerar-se incompetent per determinar les hores de treball, podria fer molt en pro dels obrers si establís el màxim de les vuit hores en tots els serveis i obres que depenguin d’ell. Tard o d’hora haurien d’acceptar la reforma els amos de mines, de camps, de tallers, de fàbriques. Cal dir que aquesta reforma n’exigeix d’altres no menys importants. Si de les setze hores de lleure no es dediqués una part a educació i cultura, el jornaler es degradaria en lloc de dignificar-se i elevar-se. Es lliuraria fàcilment a vicis que dissiparien les seves forces amb més intensitat i rapidesa que el treball. Per tal d’impedir-ho és necessari crear arreu escoles d’adults, sobretot escoles on oralment i experimentalment s’expliquin les ciències d’immediata aplicació a les arts i als fenòmens de la Natura més exposats a la superstició i al fanatisme; escoles que podrien existir ja avui si apliquéssim en allò que és útil allò que gastem en coses supèrflues. L’educació i l’ensenyament de les classes treballadores haurien d’haver merescut de fa temps l’atenció preferent, no tan sols de l’Estat. També de Diputacions i Ajuntaments. D’aquesta educació i d’aquest ensenyament depèn que sigui regular o anòmal el curs de la revolució que ara s’inicia amb la modesta petició de reduir hores de treball. [...] ¿Creieu propera, ens direu, una revolució social de la qual és si més no un proemi la pretensió de limitar les hores de treball? Cec ha de ser qui no ho vegi. En tots els monuments de la veïna França, incloses les esglésies, està esculpida en grans caràcters la trinitat moderna, un xic més intel·ligible que la de Plató i els teòlegs: llibertat, igualtat, fraternitat. Assolida la llibertat, comença la revolució per la igualtat i fa sentir arreu d’Europa l’alterada veu de les seves multituds i la remor de les seves armes. ¿Aquesta revolució farà passar als pobles per les mateixes convulsions que la política? Dependrà en gran part de l’Estat. Ell pot esvair aquesta amenaça a força d’esmenar lleis que tenen el seu origen en l’egoisme dels patricis contra els plebeus de l’antiga Roma.
