La regularització extraordinària: encerts i mancances
Aquesta setmana el consell de ministres ha aprovat la tramitació d’una regularització extraordinària que pot beneficiar més de 500.000 persones en situació irregular o sol·licitants d’asil. Si bé aquesta decisió és excepcional en el context europeu actual, no ho és en l’espanyol: serà la desena regularització extraordinària després de les tres que hi va haver amb Felipe González, les cinc amb José María Aznar i la darrera (el 2005) amb José Luis Rodríguez Zapatero. Des d’aleshores, l’arrelament ha permès la regularització anual d’un nombre no menor de persones.
Aquesta regularització, però, és diferent en la forma i el contingut. En la forma, perquè és fruit d’una iniciativa legislativa popular, impulsada des de col·lectius migrants, que va aconseguir més de 700.000 firmes i l’adhesió de 900 col·lectius. No hi ha cap iniciativa presentada al Congrés que hagi aconseguit un suport tan gran i divers. També és diferent en el contingut, perquè aquesta vegada no estem parlant d’una regularització de treballadors amb oferta de treball, familiars de residents, estudiants o persones en situació d’especial vulnerabilitat, sinó de persones que viuen entre nosaltres independentment de les seves circumstàncies.
Com totes les anteriors, aquesta regularització es fa des d’una doble lògica: la dels mercats i la dels drets. La lògica dels mercats té a veure amb les demandes del sector empresarial, que en contextos de creixement econòmic com l’actual sempre es planyen de no disposar de prou treballadors. Foment afirmava al desembre: “Necessitem immigració com l’aigua que bevem o l’aire que respirem”. La demanda (lògica) dels empresaris, però també dels sindicats, és que primer cal reconèixer legalment aquells que ja són aquí abans d’afavorir l’arribada d’aquells que venen de fora. Si bé les regularitzacions permeten donar resposta immediata a aquestes necessitats, a mitjà termini molts treballadors regularitzats tendeixen a desplaçar-se cap a feines més ben pagades, amb la qual cosa amb el temps i en certs sectors torna aquesta “fam” de nous treballadors. El camp d’Almeria n’és un exemple paradigmàtic.
La lògica dels drets és pròpia tant dels col·lectius migrants com dels partits d’esquerres, la Conferència Episcopal Espanyola i entitats socials com Càritas. Qualsevol que conegui una persona en situació irregular sap que disposar d’un permís de residència és la condició necessària (que no la garantia) per a l’accés a drets fonamentals i una vida digna. Però els drets també tenen una dimensió col·lectiva: només quan es garanteixen a tothom sense excepció podem construir societats segures i cohesionades, sense que l’exclusió d’uns acabi afectant també la resta.
És evident que aquestes dues lògiques representen dos sectors molt diferenciats de la societat, que en l’eix ideològic es troben tant a la dreta com a l’esquerra. A més a més, tot i que no acostuma a ser-ne la causa, l’Estat també té les seves pròpies raons. Una és que les regularitzacions permeten reduir l’economia informal i, per tant, augmenten la recaptació fiscal. Es calcula que cada persona regularitzada podria aportar a les arques de l’Estat una mitjana anual d’uns 4.000 euros. L’altra raó té a veure amb la necessitat de fer tabula rasa respecte d'unes polítiques migratòries que es consideren disfuncionals. Sempre s’ha dit, però no s’ha fet mai. El model migratori espanyol segueix basat en la irregularitat, que s’explica per la combinació d’un mercat laboral famolenc de mà d’obra precària, unes polítiques que no reconeixen de facto l’entrada per motius laborals i una frontera atlàntica oberta que es combina amb la possibilitat de regularització a posteriori.
No hi ha dubte que aquesta regularització extraordinària és una molt bona notícia, però no em puc estar d’acabar amb dues advertències. Tal com ja han assenyalat María Martin i Javier de Lucas, impulsar una regularització mitjançant un reial decret i a canvi d’uns pressupostos traeix l’esperit original de la iniciativa, que, a més de sorgir des de baix, incloïa sectors molt diversos de la societat i la política espanyola. És a dir, el que era una cosa de molts corre el risc d’interpretar-se ara com un acord a banda i per raons interessades d’uns pocs (PSOE i Podem). La segona advertència va més enllà de la regularització mateixa: tot i que les persones regularitzades ja viuen aquí, qualsevol política favorable a la immigració hauria d’anar necessàriament acompanyada d’un redimensionament de les infraestructures i els serveis públics. No fer-ho és privilegiar la lògica del mercat per sobre de la de l’estat del benestar, cosa que sens dubte alimenta el vot cap a l’extrema dreta.