En l’àmbit dels estudis migratoris, fa temps que analitzem una dinàmica tant inquietant com paradoxal: la trampa de les polítiques (policy trap). Es tracta d’aquella situació en què les accions públiques, lluny d’assolir els objectius per als quals van ser dissenyades, acaben provocant exactament l'efecte contrari. Avui, a Catalunya, ens trobem davant d’una d’aquestes trampes: una proliferació de plans institucionals "contra" el racisme que, en lloc de desactivar l’odi, podrien estar actuant com a combustible per a les narratives que pretenen erradicar.
Vivim el que anomeno el "torn ideològic" de les polítiques de diversitat. Ja no parlem només de gestionar fluxos; estem davant d’una ofensiva política que criminalitza la diversitat en si mateixa. Aquesta deriva s'alimenta de la mixofòbia (la por a la barreja) i utilitza dos recursos tan falsos com efectius. Primer, el recurs històric: la fantasia d’un passat homogeni en què l’heterogeneïtat és vista com una "anormalitat" que cal extirpar. Segon, el recurs demogràfic: el relat de la substitució, la por irracional que la minoria esdevingui majoria. Aquest còctel crea un ambient de por en què la diversitat es percep com una amenaça a l'ordre.
Dins d’aquest context, assistim a una tendència nova que ja és matèria d’atenció prioritària en el món acadèmic: la penetració de l’activisme social en les estructures de govern. Estem davant de l’aparició d’un activisme governamental fins ara desconegut. Aquest procés es produeix quan la lògica de la pancarta i la confrontació pròpia dels moviments socials penetra en les institucions, transformant l'administració en un agent "anti". El govern deixa de ser un gestor del bé comú i d’un espai públic compartit per convertir-se en un actor que reacciona des d’una trinxera d’ideologia reactiva.
Aquesta reacció, que veiem en molts ajuntaments i en la mateixa Generalitat, planteja un dubte seriós: aquestes polítiques reactives aconsegueixen els seus objectius o, al contrari, regalen encara més adeptes a l’extrema dreta? L’evidència suggereix que quan la política es limita a ser "anti", corre el risc d’acceptar el marc mental de l’adversari. El sistema cau en l'error de fer polítiques "per a immigrants" mentre que les úniques que s'adrecen a la resta de ciutadans són "contra" ells, punint reaccions que sovint neixen d'un dèficit d'eines per gestionar la pluralitat. En posar el focus només en el conflicte, estem validant que la immigració és un "problema". Aquest enfocament no redueix la xenofòbia; la fixa en l’agenda pública i contamina l'espai de convivència.
El cas de Badalona és l’exemple paradigmàtic de com aquestes narratives, quan es transformen en acció política sense un contrapès de cultura pública sòlida, deriven en pràctiques autoritàries i inhumanes. Quan l'activisme governamental no té una base de gestió real, el buit l'omple el populisme més punitiu.
És aquí on cal fer un advertiment crític: l'interculturalisme no es pot deixar de banda ni confondre amb aquest activisme reactiu. Existeix el perill de barrejar conceptes i creure que una política "anti" és una política intercultural. No ho és. Mentre que les respostes reactives neixen de la por o de la confrontació, l’interculturalisme és, per definició, proactiu, positiu, transformador i constructiu. No és un dic de contenció; és la base d’una política de socialització per a tothom, necessària per a una societat del segle XXI.
Aquesta cultura de la diversitat no s’ha d’entendre com una mesura dirigida només "als altres", sinó com una eina de socialització per a tothom. Hem de comprendre que la diversitat no és un accident temporal, sinó la base estructural de la nostra realitat. Una política intercultural implica assumir que tothom –ciutadans d'aquí i d'allà– hem d'aprendre a viure en la diversitat. Això requereix noves competències per moure'ns en un entorn on coexisteixen múltiples cultures i religions. No es tracta només de "tolerar", sinó de socialitzar-nos en la realitat de l'altre.
Cal una reflexió profunda: si seguim responent a la política de la por amb un activisme institucional "anti", que assenyala però no educa, seguirem atrapats en la policy trap. És hora de desplaçar el debat cap a una política intercultural que sigui pedagògica i transformadora. Només una societat que aprengui a socialitzar-se en la seva pròpia diversitat podrà protegir les seves institucions i garantir una pau social real i duradora.
