El repte d’Aragonès: aguantar
El mateix dia que els nous consellers s’estrenaven, el president Aragonès queia en la temptació de llançar retrets a Junts –per exemple, quan va remarcar la seva vocació de governar per la Catalunya “sencera”–, i, alhora, també de provar de defensar-se –quan va assegurar que el seu compromís amb la independència era més intens que mai–. Ni en un dia tan solemne va desaparèixer la dialèctica infernal que continua unint i separant les dues formacions.
Contra el que pugui semblar si la mirada és superficial, Esquerra ha promogut, o ha propiciat, si ho prefereixen, la sortida de Junts per Catalunya del Govern de la Generalitat. Fa molt que els d’Aragonès i Junqueras van arribar a la conclusió que calia alterar a favor seu l’equilibri amb Junts. Que, des del govern, ells havien de fer el que estaven perfectament determinats a fer. Així, doncs, o Junts acceptava els termes d’ERC –que passaven per ignorar una part substancial del pacte que va donar lloc al govern– o més valia provar l’aventura –tan llargament i íntimament cobejada– de partir peres i governar en solitari. Fins a cert punt, podem dir que totes dues opcions, a ulls dels republicans, apareixien –a banda de molt arriscades, per descomptat– com a bones.
El punt feble de Junts era, és i continuarà sent la seva precària cohesió interna. És un partit nou forjat entorn d’una gran causa: la independència. L’heterogeneïtat ideològica és gran. Les diferències estratègiques són també importants. Quan els màxims dirigents de Junts van començar a llançar ultimàtums advertint a ERC que no tolerarien indefinidament la seva actitud, van quedar automàticament atrapats. En mans dels seus socis-adversaris. Els d’Aragonès i Junqueras van poder aleshores obligar-los a haver de decidir entre empassar-se les seves condicions o bé abandonar el govern. Si els republicans veien totes dues alternatives com a acceptables i fins i tot desitjables, Junts –o almenys una part considerable de Junts– les veia totes dues com a no pernicioses. S’havien deixat posar entre l’espasa i la paret i estaven forçats a triar entre dos mals.
Consumada la ruptura, ERC es disposa a governar en solitari. Amb només trenta-tres diputats, el suport més petit que ha tingut mai cap president i cap govern del 1980 ençà. I amb un mapa polític que s’haurà capgirat. Si fins ara la frontera que separa independentistes d’unionistes havia prevalgut, ara la que pot esdevenir preeminent és la frontera ideològica, entre esquerres i dretes. El Procés, políticament parlant, no pas socialment, s’ha acabat o, tal vegada, només congelat.
Pràcticament tots els analistes han considerat, també un servidor, que qui queda en una millor posició per vèncer en aquest duel caïnita entre independentistes és ERC. La raó és simple. Té el govern. El seu gran repte és, doncs, aguantar, durar. En aquest cas, el lema que afirma que resistir és vèncer resulta ben il·luminador. I governar tan bé com pugui. Junts no l’ajudarà. És més, ERC haurà de defensar-se com pugui dels atacs duríssims i continuats dels de Turull i Borràs (fa molt poc hem sentit la presidenta de Junts titllar el govern català d’“il·legítim”).
Això significa també que Esquerra haurà d’entendre’s amb el PSC –no té altra opció–, fet que suposarà un desgast constant. Si fins fa uns dies era Pedro Sánchez qui necessitava els republicans, ara es necessiten mútuament. Aquesta dependència i el fet que en les enquestes el PP estigui guanyant la partida al PSOE faran que, a desgrat que el PSC sigui generós a Catalunya, en canvi, Sánchez sigui gasiu amb els republicans, també a la taula de diàleg (cada concessió als independentistes desgasta poc o molt els socialistes a la resta de l’Estat).
Per part dels juntaires –els quals en el moment d’escriure aquestes ratlles ni es plantegen ajudar Aragonès a aprovar els pressupostos–, el seu gran repte és la cohesió interna. Si bé és cert que el combat contra ERC actuarà com a factor cohesionador, també ho és que la diversitat interna és molt gran. Per resumir, podem dir que un sector de Junts, el postconvergent, somia amb la Convergència 3.0, mentre que els altres veuen el partit gairebé exclusivament com a punta de llança del moviment independentista. De fet, contra el que la intuïció assenyalaria, ser al govern és l’element que més intensament ha alimentat les tensions a l’interior del partit de Carles Puigdemont. Haver d’actuar des de l’oposició pot tenir aquest efecte solidificador positiu, tot i, esclar, l’alt preu que, en molts sentits, pagarà Junts per Catalunya per haver deixat l’executiu d’Aragonès.
