La revolució cultural trumpista
En algun moment saber coses, aprendre, respectar el pensament científic i intentar comprendre el món estava ben vist en la nostra societat. La cultura estava connectada amb l’estatus i les oportunitats, i enviar els fills a la universitat era l’objectiu de molts treballadors per incorporar-los a l’ascensor social. A les cases humils es devoraven els llibres, encara que fossin els que regalava la caixa d'estalvis de torn, o els del Círculo de Lectores, o se’n compraven i els respectaven. Als Estats Units també. A l’autoproclamat país de les oportunitats i les persones fetes a elles mateixes, no hi havia cap gran fortuna sense placa per la milionària contribució a un museu, una sala de concerts o una universitat de prestigi científic. Avui el clima no és el mateix, especialment als EUA, on s’ha alimentat un ressentiment contra les elits que es personifica en un tipus d’esquerra convertida en una caricatura agafant la part pel tot. Una esquerra a la qual sarcàsticament es considera woke perquè defensa polítiques d’identitat i justícia social més enllà de la raça, com ara el gènere i les identitats percebudes com a marginades. Vinculat al moviment Black Lives Matter (BLM), avui ser woke és un terme pejoratiu davant l’estupefacció ideològica de molts partits progressistes. També dels europeus.
La revolució cultural trumpista, que ens afecta formant part d’una onada reaccionària global, és una actitud primària que barreja avui les frustracions de moltes persones incapaces d’assimilar els canvis econòmics i els avenços tecnològics i socials. En definitiva, de pair les transformacions que van molt més ràpides que la nostra capacitat de comprendre-les i anticipar cap on ens estan portant.
La utilització de l’excusa de les activitats antisemites i de "l’abús" de les polítiques de discriminació positiva de les minories per perseguir les principals universitats nord-americanes és d’una gravetat enorme. Pel fet mateix i per les conseqüències no només sobre els pusil·lànimes, sinó sobre totes aquelles institucions culturals que no poden sobreviure sense la concurrència del diner públic que fins ara protegia el treball intel·lectual o la llibertat de càtedra.
Elogi de la ignorància
De fet, la reacció trumpista connecta amb el clàssic "Morin els intel·lectuals!" i "Visca la mort" del tarat de Millán-Astray i els seus, i té remarcables precedents amb la Santa Inquisició, la Revolució Cultural xinesa o l’inefable Pol Pot. Per no parlar de la persecució dels intel·lectuals dissidents del nazisme i el feixisme. Tots ells tenen en comú la desconfiança del pensament crític, el menyspreu per la ciència, les dones i les minories i el culte a la personalitat d'un líder presumit.
En el cas xinès, la "Gran Revolució Cultural Proletària" de Mao (1966-1976) va intentar preservar el comunisme xinès purgant elements burgesos i tradicionals de la societat i els "revisionistes" del Partit Comunista. Professors, mestres, escriptors, científics, tècnics i altres membres de l’elit cultural van ser objecte d’una persecució sistemàtica. Les universitats i les escoles van ser paralitzades i purgades al crit de contrarevolucionaris. Les delacions i persecucions van portar massivament a assassinats i a sessions interminables de lectura de cites de Mao o treball manual agrícola forçat amb deportacions a regions remotes.
A Cambodja també es van prohibir llibres, tancar diaris i dissoldre associacions acadèmiques, i es consideraven indicis culturals o intel·lectuals que podien significar la mort tenir llibres, quaderns, fotografies familiars, ulleres, màquines d’escriure o altres objectes culturals. Els Khmers Rojos promovien un analfabetisme forçat per reeducar la població. Tant a la Xina com a Cambodja, tenir mans fines (sense rastre de treball manual), bones maneres o parlar idiomes podien conduir a la mort.
La menció a Mao o a Pol Pot és llunyana, exagerada i sona paròdica, però la persecució de la dissidència, l’escanyament econòmic de les universitats, la detenció d’estudiants i professors, la deportació de ciutadans sense protecció legal, el tancament d’agències estatals dedicades a protegir els menys afortunats i el lideratge presumptuós i narcisista són avui una realitat al país més poderós del planeta. Trump està corcant les principals institucions nord-americanes i no podem menystenir els efectes de la por. De moment la protecció de la democràcia i les seves institucions està només en mans d’alguna gran universitat, algunes personalitats demòcrates, la judicatura en el seu conjunt i el Tribunal Suprem que ha bloquejat temporalment les expulsions sota una llei antiga per a temps de guerra. També està en mans dels mercats, que no volen bromes amb l’economia. Fins que els ciutadans que es pensen que la decadència democràtica no va amb ells no es vegin afectats per la ruïna de les seves pensions i el tancament de les agències de protecció dels consumidors, els ministeris o les universitats, no sabrem si la democràcia nord-americana sobreviurà a Trump.