Roses negres

"No us hi feu il·lusions:
el poder canvia de mans,
però rarament vacil·la"
Joan Fuster, Aforismes

En la vigília inconstitucional d’un altre aniversari magne, caldrà recordar de nou que el darrer policia de la dictadura franquista fou el primer de la democràcia. No cal cercar exemples; tots ho són; i tots són tots; i això inclou del primer a l’últim. Malauradament, concorre aplicar idèntica evidència a la tèrbola figura de l’infiltrat policial per psicosi d’estat: el darrer en servei de la dictadura –posem per cas, Mikel Lejarza Lobo– va ser també el primer talp de la democràcia. I així successivament en tants ordres del desordre, amb la infausta providència que en el cas dels infiltrats en dues etapes aparentment tan distintes –la dictacràcia, la democradura– tenen un tret comú, que és tret de gràcia a tota possibilitat de democràcia: una mateixa impunitat d’estat. Sota tots dos règims, en moments tan diferents, resulta que es planifiquen i s’ordeixen sistèmicament d’igual manera i des del fons del pou: en la més absoluta il·legalitat ombrívola. Rere les investigacions periodístiques de La Directa, aviat farà un any que el documental Infiltrats emès al 30 minuts ens va desvetllar d’aquella figura opaca, no regulada enlloc, anomenada agent d’intel·ligència. Ben distinta de l’agent encobert sota mandat i monitorització judicial, legalment previst sota determinades circumstàncies. Però la pretesa democràcia, en aquell angle cec, tira de veta de dictadura certa: en nom de la llei però sempre al marge d’ella, sense cap mena de control, només al grat gris de la cadena tròfica de la repressió i sota la mateixa ordre: el sac sense fons de la seguretat nacional.

Mai serà sobrer dir, per escapolir-nos de tot autoengany, que tot això ha passat –està passant– sota el govern més progressista de la història i sota la batuta del ministeri de Grande-Marlaska. A hores d'ara ja es pot dir que aquesta és l’etapa en què més infiltrats policials s’han descobert en el si dels moviments socials i les dissidències polítiques. En van una dotzena, la meitat als Països Catalans. Deveu recordar que els darrers casos descoberts van fer surar l’extrem d’emprar les relacions interpersonals i sexoafectives com a font d’extracció d’informació. Aleshores van córrer rius de tinta i escopinades de Twitter, especialment sàdics, patriarcals i roïns en l’era dels femers digitals. Val la pena recordar-ho avui, en ple aniversari constitucional, perquè acaba de publicar-se el llibre L’ombra de l’Estat. Un testimoni col·lectiu sobre les infiltracions policials (Descontrol, 2025). I paga la pena –mai més ben dit– llegir-lo i capbussar-s'hi. Com tota realitat, molt més enllà del titular llaminer i el comentari banal, hi trobareu tota la complexitat polièdrica d’un sotrac que és personal i col·lectiu, us endinsareu en la densitat espessa de la teranyina autoritària de l’Estat i copsareu un valor testimonial incommensurable que rau en el fet que està escrit i reflexionat en primera persona del plural. Per les mateixes persones que han estat víctimes d’aquest espionatge d’estat que, fins a les darreres conseqüències, va esbotzar totes les portes fins als racons més íntims de cada vida. Fins a l’habitació pròpia. Fins al llit propi.

Encara que no sigui l’objectiu, atès que molta més gent es va indignar i solidaritzar des del primer moment, el llibre constitueix també una resposta pedagògica a tots aquells comentaris que, del pou del canibalisme digital estant, es van abocar al judici fàcil, l’estigma sexista i la sentència estúpida. Aquells mateixos bocamolls que se’n reien deuen ser els mateixos que, ben segur, mai han estat ni estaran en el punt de mira de l’Estat fosc i les seves llistes negres. Els mateixos que, repartint preteses lliçons des del mòbil en què pontifiquen, regalen al feudalisme tecnològic, de franc i cada dia, totes les seves dades –tota la seva vida–. Però aquesta no és la raó primera ni el motiu últim d’una publicació que és alhora un diccionari coral, una avaluació col·lectiva, un antídot de la memòria contra l’oblit, un manual per a futures generacions, una alternativa sòlida i una reflexió imprescindible des de diferents perspectives, de l’antirepressiva a la psicosocial. Escrit per Roses Negres, el col·lectiu anònim que aplega i arrecera les persones que van patir aquelles infiltracions, conté un doble valor afegit a considerar. El diàleg permanent amb els moviments socials anglesos –perquè no només es globalitza la repressió, també la solidaritat– i la certesa que les lluites que investigaven continuen vives. Amb un punt de trobada resistent: tant aquí com allà s’ha estat capaç de despullar l’estat en la seva perversió.

La diferència hispànica, respecte al Regne Unit, és que allà, després d’anys de lluita i activisme contra un escàndol d’espionatge massiu, s’han produït disculpes públiques oficials, polítiques d’accés a la documentació de l’assalt a cada privacitat i resolucions judicials que dictaminen que es van vulnerar drets, garanties i privacitats i que es van violar les convencions de drets humans. Tota comparació amb el Regne d’Espanya és eixorca. Perquè resulta que els mateixos que es neguen aquí i allà –ni Illa ni Marlaska, diguem-ho així– que el museu dels horrors de la comissaria de Via Laietana esdevingui un centre de memòria democràtica són els mateixos que, disposant de les llanternes, es neguen a posar llum en les infiltracions policials il·legals. L’altra consideració, quan acabes el llibre remogut i regirat, és molt més insondable i toca el nervi del llibre: l’ús brut i brutal de les relacions sexuals com a eina d’espionatge salvatge contra la dissidència política, que deixa un buit legal que s’omple amb una evidència feréstega. Es podrà adduir que, en el moment trampós dels fets, les persones no sabien que era l’Estat qui s’escolava fins al llit. Però en reflexió inversament proporcional, els agents –complint ordres i directrius– sí que sabien fins al més mínim detall tot allò que estaven violant –i això els converteix ja, sense cap mena de dubte, en violadors–. I mai no caldrà cap sentència ferma per certificar-ho. Recordar-ho un 6 de desembre, pretesament constitucional, tampoc no és balder. Només urgentment necessari. Tant com recordar, el vigilant vigilat, que si avui en parlem és perquè la intel·ligència col·lectiva va saber enxampar-los ahir. Tot esperant que demà també.