Llegim a l’ARA que el roserar de la Casa Blanca “ja no és aquell espai verd que Jackie Kennedy va projectar als anys seixanta”, perquè “Donald Trump ha completat una renovació polèmica que ha convertit la gespa en un pati de pedra blanca, amb para-sols ratllats en groc i blanc”.
Mai de la vida preferiré ciment a verd. Adoro els jardins. Em fascinen. Detectar la feina de “jardiner” en un jardí m’emociona (és un dels oficis amb més intrusisme del món, per cert). És per això que quan un cep cinquantenari mor per falta d’aigua penso que és una pèrdua de patrimoni. Un jardí (i una vinya i un fruiterar són jardins) és patrimoni. Per tant, si et trobes amb una gespa plantada fa tant de temps, et trobes amb patrimoni, i és difícil decidir que la trauràs.
Però, i deixant de banda la lletjor dels para-sols, això que ha fet el president dels Estats Units em sembla molt bé, per dues raons. La primera: perquè és lloable que hagi sigut ell mateix qui hagi decidit posar ciment (i els para-sols) allà on hi havia gespa. Normalment, qui s’encarrega de la jardineria (d’ordenar què cal fer al jardiner, s’entén) són les primeres dames. Jackie Kennedy amb les roses, Michelle Obama amb l’hort. Figura que és una feina “sensible” i per tant el mascle no la fa, amoïnat com està, salvant el món (de vegades, salvant-lo d’ell mateix). Que sigui ell qui s’encarregui d’una cosa tan bella i civilitzada com un jardí, en lloc d’encolomar-l'hi a la Melània, em sorprèn, però m’agrada. I la segona: que hagi tret la gespa. Entenc que l’home calcula que regar la gespa és una gran despesa, allà a Washington, sobretot —i deixeu-me riure— amb el canvi climàtic.
