Hem llegit versions molt diverses sobre el sentit últim de les maniobres de Gabriel Rufián, la veu d’ERC a Madrid, que ha aconseguit per mèrits propis situar-se al bell mig dels focus mediàtics espanyols. Ell mateix defensa que la seva és una aposta honesta per frenar el previsible ascens al poder de Vox i el PP amb una aliança de Sumar, Podem i les esquerres plurinacionals. Punt. Hi ha qui creu que Rufián va per lliure, sense el suport del seu partit, i que el seu objectiu real és assegurar-se tornar a ser cap de llista, enfront dels sectors que el consideren un independentista “tou”, que té la missió –o l’encàrrec– de diluir el discurs maximalista del partit. També hi ha qui assegura que Oriol Junqueras està encantat que Rufián “complementi” el discurs oficial d’ERC amb un relat més agradós per als sectors no independentistes que fins ara votaven el PSC o Comuns. I finalment hi ha els suspicaços que creuen que Rufián està preparant el seu futur polític fora de les sigles d’ERC per convertir-se en un dels líders de la nova esquerra espanyola, que es troba en l’enèsim procés de reconfiguració.
En qualsevol d’aquests casos, és evident que ERC en tot aquest envit s’hi juga molt, perquè Rufián, amb permís de Junqueras, és el rostre més conegut del partit al conjunt d’Espanya, encara que a Catalunya desperti tantes passions com fòbies. Per tant, del futur de Rufián penja també el futur d’ERC. Per als més optimistes, la suma Rufián-Junqueras és el típic ticket guanyador del catalanisme, com ho van ser Prat de la Riba i Cambó, Macià i Companys, Pujol i Roca, Mas i Duran i Lleida: el nacionalisme pur i el flanc espanyol, treballant en paral·lel i amb el punt just de contradicció que la complexitat del país necessita. Els pessimistes, en canvi, creuen que Rufián dilueix l’ADN sobiranista del partit, prenent Espanya com a marc de referència i dinamitant els ponts amb Junts (cosa que converteix la independència, encara més, en una utopia).
Així com l’operació reformista de 1986 (l’aposta de Miquel Roca de forjar un partit de centre espanyol que fos l’aliat natural del pujolisme) va fracassar a Espanya però va catapultar electoralment CiU, alguns dins d’ERC creuen que Rufián fracassarà en l’intent d’unir les esquerres plurinacionals, però la seva visió, diguem-ne, confederal, permetrà a ERC millorar posicions a Catalunya, sobretot a costa de Comuns i del previsible descens del PSC, si Pedro Sánchez acaba sucumbint davant dels enemics interns i externs. Això, combinat amb el desgast de Junts a causa d’Orriols i la decadència de la CUP, permetria als republicans recompondre l’espai sobiranista des d’una posició d’avantatge i esdevenir l’alternativa real als socialistes catalans.
Però cal recordar que Miquel Roca era un polític habilíssim que tenia el mateix prestigi a les Corts espanyoles i entre els votants de CiU, mentre que Rufián ha primat tant la seva versió espanyola i s’ha oblidat tant de parlar en català i de reivindicar els interessos concrets de Catalunya, que una part important dels militants i dels votants d’ERC podria girar-li l’esquena. El fet que Rufián i Junqueras no apareguin pràcticament mai junts, ni facin cap esforç per harmonitzar el relat, afavoreix aquesta versió dels fets. Per tot plegat, sembla evident que el futur polític del vell partit republicà, que el mes que ve compleix 95 anys, depèn de forma excessiva d’una sola persona, la qual cosa, a més d’incomodar Junqueras, equival a una partida de doble o res.
