03/12/2022

Rumiant sobre la Xina

3 min

En els anys en què m’hi ha tocat viure, el món ha contemplat un fet extraordinari: el desenvolupament econòmic de la Xina. La humanitat té molts problemes, però en tindria molts més si s’hagués instal·lat globalment en l’estancament econòmic i si les multituds que han sortit de la pobresa extrema, i no només a la Xina, no ho haguessin aconseguit.

A més d’una direcció econòmica intel·ligent, hi ha dos factors que han facilitat el creixement xinès. Un és una massa descomunal de població rural que per via de la migració interna ha alimentat un procés d'industrialització intensiu en treball. Res de nou en això. Moltes industrialitzacions han passat per aquest camí. L’altre ha estat l’adopció de les tecnologies més avançades dels països més desenvolupats. La còpia, si voleu. Tampoc hi ha res de nou en això. Ho han fet tots els països que no han estat els primers. Els catalans també. Escrivia Ignasi Girona l’any 1830 al seu agent a Madrid, en referència al seu fill Joan: “... pasará en Inglaterra, entrará en los talleres mecánicos y robará (permítame hablar así) cuanto pueda de aquella industria para trasladarlo a la nuestra...” (pàgina 77 d'Els Girona, un llibre molt interessant de Lluïsa Pla i Toldrà, Pagès Editors, 2021).

Admiro el creixement econòmic de la Xina. Però alhora em repugna el seu règim polític. És abassegadorament controlador i no és simplement que no sigui una democràcia sinó que destrueix la democràcia a Hong Kong, i si pogués ho faria a Taiwan. Per descomptat, la dictadura no és una condició suficient per al creixement: n’hi ha moltes que han sigut disbauxes de corrupció però de poc creixement. Ara bé, ¿el creixement xinès demostra que la dictadura és una condició necessària? No és una pregunta nova. L’any 1960 H. Wallich, a The cost of freedom, admetia que l'URSS creixia més que Occident perquè era una dictadura, però ens deia, resignadament, que era un preu que havíem d’acceptar. No desitjo a la Xina una evolució econòmica com la de l'URSS, cap a l’estancament, però dit això és evident que Wallich es va equivocar. El món ha vist i veu creixement econòmic notable en països amb democràcies més o menys perfectes. I en el cas de l’Índia, tan grans com la Xina. No repetim l’error de Wallich: la democràcia i el creixement són compatibles. No hem de triar.

La UE, esclar, ha de tenir una política envers la Xina. La meva posició és que en el tauler de la geopolítica internacional no podem prescindir de la constatació que la Xina no és una amenaça existencial per a la UE o que una polarització del món, que inevitablement ens portaria a l’accentuació del lideratge atlàntic, no és en el nostre interès.

Em sento, doncs, proper a la posició alemanya, escèptica respecte a limitar la interacció econòmica amb la Xina. Restringint relacions podrem impedir a l’Iran desenvolupar capacitats nuclears, però la Xina és tota una altra història. És tan gran i compta amb tanta gent preparada que si l’empenyem cap al replegament el que aconseguirem a curt termini és generar molt ressentiment i a llarg termini probablement res: la Xina és perfectament capaç de desenvolupar la seva pròpia tecnologia i la seva pròpia producció, per més que ara sigui molt dependent de l’exterior, segurament més que l’exterior de la Xina. Per a Europa té més sentit aspirar a un món multipolar on de manera permanent la Xina estigui molt imbricada en l’economia internacional. Ja sé que la globalització no va impedir la Primera, i després la Segona, Guerra Mundial. Però no sabem si sense globalització hauria estat millor. El fet només demostra que l’economia no és absolutament determinant. Però això no impedeix que intentem que jugui a favor de la pau. En tot cas, és clar que si mai hem d’arribar a un conflicte ens haurà de trobar preparats. Hem de cuidar la indústria de defensa i hem de bastir redundàncies.

En un pla diferent, de normalitat, la Xina i la UE competeixen econòmicament. Per exemple, a l'Àfrica. El passat colonial dona a Europa un avantatge en coneixement però un desavantatge gran: una història d’una terrible explotació econòmica i humana. L'Àfrica té moltes raons per desconfiar de nosaltres. Per part nostra, l’actitud reflectida en l'incipient retorn de béns espoliats és la correcta i la que cal intensificar si volem competir amb una Xina que no només no té la nostra taca sinó que comparteix haver-ne sigut víctima. Ara bé, l'Àfrica serà gelosa de la seva sobirania. És previsible que sàpiga fer-se estimar sense casar-se amb ningú. 

Andreu Mas-Colell és economista
stats