29/04/2022

Rússia i Occident: quan el futur era un altre

3 min
Berlinesos celebrant la caiguda del Mur de Berlín en una foto d’arxiu del 31 de desembre del 1989. Ara la zona s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge per a turistes.

Quan el 25 de juliol de 1992, aviat farà quaranta anys, s’inauguraven els Jocs Olímpics de Barcelona, un tou de canvis radicals, transcendentals, havien sacsejat el món, i molt particularment Europa. La Unió Soviètica havia esclatat com una aglà i tots aquells pobles –també els rus– sotmesos al cruel totalitarisme del règim iniciat el 1917 podien respirar una mica més tranquils i somiar en la llibertat. I en una vida diferent i millor, una vida que els havia sigut negada durant generacions. El 1989 havia caigut el Mur de Berlín i amb ell el Teló d’Acer. S’havia obert insospitadament la immensa presó.

Quan van començar els Jocs, doncs, l'URSS havia deixat d’existir. El seu vuitè i darrer líder va ser Mikhaïl Gorbatxov, que havia impulsat, a través, entre altres coses, de polítiques com la perestroika (reestructuració) i la glàsnost (transparència), la reforma econòmica i l’obertura democràtica. Aquelles iniciatives, juntament amb les anomenades Revolucions de la Tardor en diferents exrepúbliques soviètiques, havien sigut contestades amb un cop d’estat contra Gorbatxov orquestrat pels sectors més conservadors, un cop que va fracassar. Però a l’estiu de 1992 a Moscou ja hi manava Borís Ieltsin, president de la Federació Russa, és a dir, del que havia quedat després de la demolició del que a principis dels vuitanta Ronald Reagan havia batejat com l'Imperi del Mal.

Txecoslovàquia, un estat nascut el 1918 amb la dissolució de l’Imperi Austrohongarès, ressorgia a finals del 1989 gràcies a l’anomenada Revolució de Vellut. En aquelles manifestacions, els ciutadans feien dringar les claus, era la seva manera de dir als comunistes que havia arribat el moment d’anar-se’n a casa d'una vegada. Quan, a Barcelona, Antonio Rebollo disparava la seva fletxa encesa en direcció al peveter olímpic, feia pocs dies que Václav Havel, president de Txecoslovàquia, havia dimitit perquè no estava d'acord amb la separació de l’estat en dos, la República Txeca i Eslovàquia. Havel esdevindria president la República Txeca uns mesos després, a principis de 1993.

Havel, intel·lectual dissident, empresonat pel règim soviètic, estava convençut que la Guerra Freda s’havia acabat per sempre. Així, en el seu discurs davant l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa, el 10 de maig de 1990, és a dir, amb Gorbatxov al poder, Havel albirava que almenys algunes repúbliques segregades de l'URSS podrien formar part alhora de la Confederació Europea i d’una eventual confederació postsoviètica. Sentenciava, en la mateixa intervenció, que la democràcia s’imposaria: “Estic convençut que el procés democratitzador de què avui som testimonis a la Unió Soviètica és irreversible, com també ho estic que totes les nacions soviètiques obtindran de forma pacífica la sobirania política amb la qual somien”. 

Pensava Havel, com tants altres, que realment el futur de l’antiga URSS era la democràcia i la col·laboració amb els seus veïns i la resta d’Europa. Ho va creure també, per exemple, Andrei Sàkharov, deportat i aïllat des del 1980 a la ciutat de Gorki (actualment Nijni Nóvgorod). El 1986, com a líder del PCUS, Gorbatxov li trucava per comunicar-li personalment el seu alliberament. Per poder fer-ho havia ordenat que al pare de la bomba atòmica soviètica li instal·lessin un telèfon a casa.

També a l'Europa Occidental i als Estats Units el futur s’imaginava aleshores molt diferent de com ha resultat ser. En aquell moment, que el 2022 el totalitarisme continuaria oprimint el poble rus o que tropes enviades per Moscou haurien envaït Ucraïna, on escamparien la mort i la destrucció, resultava una idea enterament absurda.

El març de 1990, poc després de deixar la Casa Blanca, Ronald Reagan declarava a Furio Colombo que calia seguir amb atenció el que passava a l’antiga URSS. El periodista li va demanar a Reagan –que va arribar a sentir un sincer afecte per Gorbatxov– un auguri. “A parer meu, si nosaltres, que pertanyem al món lliure i a la democràcia, ajudem els altres, sense imposicions i sense prendre decisions en lloc seu, assistirem a la difusió de la democràcia”, va respondre ell.

Després de Gorbatxov va arribar Ieltsin. I, el 1999, un obscur exespia del KGB, Vladímir Putin, aconseguia el poder. Putin no creu en la democràcia ni les llibertats. Veu Gorbatxov i Ieltsin com uns traïdors a la pàtria, uns enemics de tot allò que ell ha servit amb fervor tota la vida. És més, enyora els temps imperials. Tampoc no creu que amb els dissidents s’hi hagi de parlar –ni per telèfon ni personalment– ni perdonar-los, sinó espiar, perseguir i tancar o, si cal, assassinar.

Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)
stats