En què s’assembla Illa a Pujol?
Quan el 1980 Jordi Pujol va guanyar les eleccions contra pronòstic i va esdevenir president de la Generalitat, ho va aconseguir gràcies a la seva pragmàtica lectura de la centralitat catalana. Contra el clima intel·lectual i periodístic dominant, va interpretar que el país no era pròpiament d’esquerres (socialistes i eurocomunistes havien aconseguit un any abans el poder dels municipis principals, Barcelona inclosa), i sobretot no era marxista, i encara menys rupturista. Va fer-se fort en la catalanitat popular, sense estridències antifranquistes; en el canvi tranquil, d’ordre.
Era un moment de molta ebullició i pluralitat. Un canvi d’època. Hi havia encara remor de sabres. Un any després hi hauria el cop d’estat de Tejero. No era fàcil interpretar el sentit ideològic i sentimental majoritari. Hi havia, sí, ganes de girar full, però sense prendre mal. Pujol, doncs, la va encertar i, en un panorama fragmentat, es va situar al capdavant, amb un 27,8% dels vots. Va ser investit amb els vots de la centrista espanyolista UCD (10,6%) i la nacionalista catalana ERC (8,9%).
Quan fa poc més d’un any, el maig del 2024, el PSC de Salvador Illa va guanyar les eleccions al Parlament, el panorama català també era confús, amb el post-Procés cuejant i irresolt i una Espanya convulsa i inestable. Illa va obtenir pràcticament el mateix suport que Pujol l’any 1980: 27,9% (una dècima més). I va ser investit amb els vots d’ERC (13,6%) i de Comuns (5,8%). ERC i Comuns sumen el 19,4% dels vots (una dècima menys que la suma de la UCD i ERC el 1980: 19,5% dels vots).
Quina centralitat catalana ha abraçat Illa? Com Pujol, amb qui comparteix un cristianisme practicant, també una de pragmàtica i possibilista. La d’un progressisme i catalanisme moderats. La seva fórmula ideològica és una esquerra liberal (garantir l’estat del benestar, fer pedagogia a favor dels impostos, apostar per la generació de riquesa) i una Catalunya plural dins una Espanya federal. Podem dir que ha après la lliçó de dos grans fracassos. D’una banda, el fracàs del Ciutadans de Rivera i Arrimadas, que en algun moment havia semblat que estiraria el PSC cap al lerrouxisme: la desaparició de Ciutadans ha convençut Illa que a Catalunya l’espanyolisme acaba sent sempre molt de dretes. De l’altra, el fracàs de l’independentisme, que l’ha confirmat en la seva aposta per enfortir Catalunya dins d’Espanya.
La centralitat d’Illa, doncs, és semblant a la del catalanisme dels orígens, el de fa més d’un segle: regeneració democràtica, estat del benestar (aleshores no se'n deia així), progrés econòmic, reforma d’Espanya, creixement de l’autogovern, enfortiment del català (sense renunciar al castellà), europeisme. En realitat és el mateix programa de Pujol, tot i que la retòrica i els accents de l’un i de l’altre siguin diferents. Pujol feia un discurs sobretot identitari i nacionalista; Illa fa un discurs sobretot social, econòmic i de gestió. Tot i la seva debilitat d’aleshores i d’ara, ERC va condicionar el primer i està condicionant el segon. Però hi ha una diferència clau: Pujol va haver de fer front a una oposició socialista forta, mentre que Illa de moment té a l’oposició un Junts poc consolidat (amb Puigdemont a l'exili) i l’avantatge de poder-se presentar com a fre i antídot a les ultradretes ascendents (Vox i Aliança).
Amb Companys i Macià, hi ha pocs paral·lelismes a fer. Massa audaços i arriscats. Però què té Illa de Tarradellas, de Cambó o de Prat de la Riba? De tots tres, la vocació de poder. El podem assimilar al Tarradellas final, el que fuig del nacionalisme i fa seva l’Espanya progressista, i també, potser, a la seva voluntat de persistència, de continuïtat. De Cambó li podem atribuir la professionalització política –el líder de la Lliga va ser el primer a Espanya a crear una maquinària moderna de partit–, l’ambició d’anar cap a un país de primera divisió i la idea de Catalunya enfora. I de Prat de la Riba? La voluntat de sumar sensibilitats diverses, sense sectarismes, en una gestió moderna i innovadora de l’administració.
Pujol va estar-se 23 anys al poder. Veurem com li va a Illa.