¿S’ha d’anar a la manifestació de l’11?
Hola. Què vau fer l’11 de setembre de 2010? Ho recordeu? Potser vau anar a aquella manifestació que es deia: “Som una nació. Volem estat propi!” Sí? No? A la de l’11 de setembre de 2011 que defensava la immersió lingüística, ¿hi vau ser? ¿I a la de l’11 de setembre de 2012? Duia el lema de “Catalunya, nou estat d’Europa”. La teniu present? Perquè... ¿La Via Catalana del 2013? ¿La V a la Diagonal i la Gran Via de Barcelona el 2014? ¿La Meridiana de 2015? La de 2016 deia: “A punt”. La de 2017: “Sí”. El 2018 va ser una onada. El 2019 hi havia “Objectiu independència”. El 2020, la pandèmia trossejava. El 2021, torna al carrer i torna a reclamar l’1 d’Octubre. ¿I el 2022? ¿Cal anar a la manifestació de la Diada? Abans de respondre, anem un moment a publicitat.
Catalunya no és una nació: és una manifestació. Manifestacions SA. Una empresa que pot produir, gestionar i executar el vostres sentiments, desitjos, somnis de demostració col·lectiva, ja sigui perquè voleu defensar els esquirols bornis, coixos i amb alopècia introspectiva de Madagascar, o bé la superioritat moral i material de l’imant respecte a la magnetita. Si vols una manifestació, Catalunya és la solució. Som una manifestació. Una exhibició. Una evacuació, divagació, autocitació... No sé. Des de l’11 de setembre de 1886 (la primera Diada amb una missa funeral a Santa Maria del Mar pels morts de 1714) fins a la de 2022. Catalunya és una manifestació des de fa 136 anys. Ens hem acabat convertint en això: una demostració. Un terrari. Un aparador. Per això, cal anar-hi aquest any? Tornem després de publicitat.
Els nens no saben què és la Diada. Ni Catalunya. Ni res. Per això quan alguns dies veiem aquelles persones en places, carrers, o bé on sigui del país, recordant setmanalment l’1 d’Octubre, l’exili, la repressió, la independència... Veiem que tots són ex-CDC, ex-ERC, ex-CUP, ex de tot. Estan en un altre estadi. En una altra dimensió. Tots són grans. No hi ha gent jove. I tots són allà. Ells allà cantant, parlant, llegint. Els nens ballant, fent moneries, fent el putxinel·li davant del que no entenen, no saben. Sumeu-hi els que estan tancats a casa perquè no volen saber res de res ni de ningú. Al final tot plegat és això. Tots sabem que si, realment, l’objectiu és la independència no s’assolirà amb manifestacions. Ara mateix tindríem una col·lecció d’independències només amb totes les manifestacions heterodoxes, policromàtiques, calidoscòpiques, multiformat que hem fet. Així, cal anar a la Diada?
L’única cosa en segles que ho ha mogut tot es diu 1 d’octubre de 2017. Ni era Diada, ni era una manifestació, ni es commemorava cap derrota. Innombrable. CTRL+ALT+SUPR. Allò va ser la kriptonita per a l’estat espanyol i per als ocupants. Superman no era Superman. Ningú pensava que allò fos possible: els primers, els que no volien que fos possible. Repetim el que vam veure-viure fa cinc anys i ara: hi ha formigues, però no hi ha formiguer. Hi ha formigues arreu però no saben on dur el menjar. Aquest any hi haurà manifestació. I record l’1 d’octubre per l’1 d’Octubre. I l’any que ve també n’hi haurà, de manifestació, i l’altre, i el de més enllà... Continuarem sent. La voluntat de ser... una manifestació. Només això. Un desig, una expressió. Així?
El perill de les manifestacions és que hem fet una sobredosi de manifestacions. Som ionquis. I molts només recorden la seva vida en funció del rellotge de les manifestacions. Però això no és culpa dels que fan les manifestacions. Perquè ja no sabem què fer, o bé sí que sabem què fer. No es fa i no es fa el que s’ha de fer. I per fer el que s’ha de fer s’ha de fer. És igual. Cadascú hi dirà la seva, però és clar que entre la gent gran, a prop del més enllà, i els nens, amb tot per davant, hi ha la llum: Catalunya serà independent el dia que no hi hagi manifestacions. La memòria de l’1 d’Octubre és més forta, poderosa, decisiva que totes les manifestacions d’anys. Central Nuclear del Tot. Fàbrica de Memòria. “Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d’ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”, deia Màrius Torres en un moment com el d’ara. Només tenim la memòria com a arma de futur.
