Sadisme i eutanàsia
El sadisme de la creença. 601 dies ha hagut d’esperar Noelia Castillo per fer efectiva l’eutanàsia que havia sol·licitat i li havien autoritzat. Un calvari imposat pel seu pare, que es va posar en mans de l’associació ultrareligiosa Advocats Cristians per impedir que la seva filla morís. És a dir, ho va fer en nom de la fe, que com totes les creences està fundada en una veritat indemostrable –l’existència de Déu i l’autoritat que d’ell emana–, figura de dominació que acompanya i condiciona l’espècie humana amb la identificació amb un ésser superior del qual no tenim cap constància objectiva. Una idea que, en la diversitat cultural del món, no ha quallat en una sola figura, sinó que ha generat infinitat de creences, sovint en estreta rivalitat entre elles. Tant és així que el mateix cristianisme –del qual els catòlics es consideren representants genuïns– s’ha concretat en un ampli aparador de propostes en subtil competència. La diversitat del món és tan gran que fa difícil acreditar la pretensió catòlica de ser l'única autèntica i universal.
Certament, cadascú és lliure de pensar i creure el que vulgui i de comportar-se en conseqüència, sempre que respecti les lleis que marquen els límits en les societats democràtiques, que reconeixen el dret a la lliure creença, però no el dret que aquesta s'imposi per sobre de les lleis i normes de l’Estat que marquen les regles del joc compartides. I precisament per això, tot, també l’eutanàsia, té la seva reglamentació. El suïcidi és una decisió irreversible que una persona pren sense donar opció als altres. L’eutanàsia és una forma legal de posar fi a la vida en circumstàncies en què es fa manifestament insostenible per raons de degradació de la salut i de desbordament del sofriment. I, de fet, va néixer com una forma d’introduir el suïcidi en el marc legal, per casos d’extrema degradació del cos. Naturalment, no és fàcil establir els límits, quan és acceptable i quan no. Però és difícil d’explicar, si no és des de la ceguera o del cinisme, l’ús de l’eutanàsia per part de sectors del catolicisme com a forma de lluita ideològica i de propagació de la creença.
El cas de la Noelia és especialment colpidor. Una degradació física i psíquica insuportable, un procés judicial portat sàdicament al límit pels advocats catòlics, amb el pare defugint qualsevol empatia amb el malestar de la filla, volent imposar la seva autoritat, en una situació en què la justícia ha validat el perfecte compliment de la llei. És evident que no és un territori fàcil, però la insidia, l’autoritarisme, la falta de respecte amb la protagonista, l’abús de la creença presentada com a veritat absoluta –quan només ho és pels que s’ho creuen– transmet la sensació ofensiva que hi ha gent que es pensa que tenen dret a imposar la seva moral als altres sense cap respecte per la decisió lliure que ha pres la persona que ha viscut el sofriment. I que arriba ja a la infàmia quan hi ha qui qualifica la mort de la Noelia com “una execució”.
El suïcidi és una decisió individual de marxar del món per raons que només el mateix protagonista coneix. L’eutanàsia és la regulació de l’anticipació del final de vida reservada a condicions extremes. I fer-ne un calvari, quan la decisió és clara, adquirida i ajustada a llei, queda lluny dels valors de la convivència humana. I quan, en nom de la bondat, es porta a terme una obsessiva persecució de 601 dies contra la voluntat de la persona que pateix, costa veure-hi qualsevol aspecte positiu.