On és ara l’independentisme?
L'independentisme ha quasi emmudit davant de la severitat de la pandèmia. I, si ha dit res, quasi se l'ha ignorat. Res més inconvenient per a un moviment popular de massa que unes mesures dràstiques de distanciament social, esclar. Per altra banda, les protestes del govern de la Generalitat per la manera com ens gestionen la crisi sanitària des de Madrid, en sentit estricte, són de naturalesa autonòmica i no van més enllà de reclamar el retorn d'unes competències requisades unilateralment amb els decrets d'estat d'alarma.
De fet, si alguna cosa sorprèn de com s'ha encarat el covid-19 –digui el que digui el diputat dels comuns Jaume Asens– és el contrast entre l'exhibició de nacionalisme espanyol farcit de retòrica bel·licista del govern i els aparells d'estat, i la indignació continguda –no goso dir que acomplexada– del govern independentista. Una contenció només alterada per l'expressió d'un dubte més que raonable sobre si sent independents no ho hauríem fet millor, ràpidament reprotxada amb un escandalós fariseisme moral i polític, i un parell d'escaramusses internes més entre partits de govern, degudament exagerades pels sentinelles de l'ordre constitucional.
La qüestió és, però, si aquesta discreció de l'independentisme només és resultat d'una prudència dictada per una certa consciència ètica o bé si és que, ara mateix, no té gran cosa a dir. L'independentisme popular que coneixem –no aquell del segle passat, obsedit en l'antiespanyolisme– va començar a fer camí amb més intuïció que projecte. Vist el fracàs de l'Estatut del 2006 i davant l'evidència de l'atzucac, es va entendre que qualsevol llarg camí comença amb el primer pas, per modest i incert que sigui. I es va fer.
Tanmateix, la frescor d'allò que anava "de baix a dalt", el moviment que només tenia lideratges –en Muriel Casals i Carme Forcadell– tan honestos com sobrevinguts o la revolució dels somriures que oferia la mà a tothom sense preguntar què es votava, només tenia una pega: avançava reescrivint fulls de ruta demostrant que no tenia estratègia. Des de llavors, en catorze anys, l'independentisme s'ha pensat i repensat com cap altre moviment polític. S'han fet milers de debats i s'han escrit desenes de milers de pàgines. Hi tenim traça, a fer jornades sobre el futur de la nació!
L'independentisme, doncs, ha sobreviscut sense estratègia. S'ha mogut amb cops d'efecte brillants que desconcertaven l'adversari. Fins i tot la consulta del 9-N i el referèndum de l'1-O eren desafiaments a l'Estat, refiats que se'l desestabilitzaria, més que no pas confrontacions per ser guanyades. Però l'Estat ha empresonat els líders i ha posat les organitzacions de la societat civil i de la mateixa administració de la Generalitat sota vigilància, amenaçant-les i controlant-ne els moviments. I s'han acabat els duels.
En aquests catorze anys l'independentisme ha sobreviscut a una greu recessió econòmica i ara també sobreviurà a la pandèmia, diguin el que diguin els seus impacients enterradors. La recessió es va fer servir, amb allò de l'Espanya ens roba, per presentar-lo com la típica reacció egoista i insolidària dels rics. Ara se'l vol desacreditar atribuint-li un Espanya ens mata, exigint-li eficàcia en una gestió que se li ha pres i forçant-lo a creure en un quimèric i dilatori diàleg sobre l'autodeterminació. Tampoc no se'n sortiran.
Ara bé, és cert que l'independentisme segueix sense estratègia política. La CUP xuta pilotes endavant, ERC fa passades enrere i JxC encara busca la pilota. A més, ha perdut capacitat per a les ràtzies que, sense guanyar, el carregaven de moral. Si l'independentisme era la resposta agosarada al tradicional catalanisme de l'anar tirant, ara, fins i tot si supera el 50 per cent dels vots a les properes eleccions, podria acabar sent un aquí caic, allà m'aixeco. Si el 2006 era un camí sense projecte, cal evitar de totes totes que el 2020 no sigui un projecte sense camí.
