Sang nova al Palau de la Música (2009)

D’Antoni Serra Ramoneda (Barcelona 1933-2026) a El Periódico (11-XI-2009), a propòsit del cas Millet. Article contundent, revulsiu. Va impactar l’opinió pública per la seva franquesa en una societat no avesada a declaracions que mostren dignitat en una persona de rellevància pública. Doctor en economia per la UB, Serra Ramoneda –traspassat dijous passat– havia estat rector de la UAB i president de Caixa Catalunya. Catedràtic d’economia d’empresa, chevalier de l'Orde del Mèrit de la República Francesa, va rebre la Creu de Sant Jordi i era doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears.

Encara em ressona a les oïdes el Confiteor Deo que, amb el fort accent que mai perden els francesos, pronunciava el sacerdot al començament de la missa oficiada a la vistosa capella situada al carrer del Bruc, avui desapareguda, que tenien uns pares maristes vinguts del país veí, i a la qual acudia de jove per reunir-me amb els meus companys escoltes. El seu llatí sonava molt diferent del que sortia dels llavis d’un oficiant del país, malgrat que evidentment les paraules fossin idèntiques. Aquest ressò llunyà m’impulsa a fer un acte de contrició amb accent o sense i en idioma vernacle. Ho reconec, ho confesso. Jo he estat un més d’un nodrit grup de ciutadans que no la va encertar a complir amb les obligacions que implica el càrrec de patró de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana que formalment he ocupat i que encara ocupo. Ja sé que són molts i potents els atenuants que podria esgrimir, en cas de ser acusat, pel descuit de les funcions de vigilància que em corresponien. Però, tot i així, si no un càstig, com a mínim una reprimenda sí que hauria de rebre. ¿Quins serien els càrrecs? Un jurista segurament sabria resumir-los amb una breu expressió. Llec en Dret, jo diria que es dividirien en tres apartats. El primer és no haver reclamat una simplificació de l’alambinada estructura jurídica que acollia les activitats del Palau i del seu Orfeó que, s’ha vist a posteriori, era la clau per als desviaments il·legals de fons i per deixar fora de qualsevol auditoria externa l’ús donat als recursos financers aportats per particulars, a través de la Fundació, i públics, a través del Consorci, i que anaven a parar al pou negre de l’Associació o a unes butxaques indegudes. Una enginyeria jurídica que hauria hagut de despertar sospites a persones que, com jo i molts altres patrons, estan avesades en temes financers i comptables. El segon, no haver exigit una rendició de comptes detallada en la reunió anual i permetre que aquesta degenerés en un acte purament social on s’escoltava un breu concert i es degustaven apetitosos àpats i vins. El tercer, no haver tingut el suficient olfacte per deduir d’indicis més que evidents, com ara la generosa contractació de parents i l’ús de l’edifici per als seus sumptuosos enllaços, que alguna cosa podrida podia haver-hi a Dinamarca. Els atenuants que adduiria són fàcils de col·legir. El primer és que al ser prop de 150 els patrons de la Fundació, la responsabilitat estava molt difuminada i tots confiàvem que fossin els 19 integrants de la comissió delegada els que s’ocupessin de les tedioses funcions supervisores que ens competien a tots. En definitiva, per comoditat vam creure erròniament que el càrrec era purament honorífic. El patronat es reunia una vegada a l’any; la comissió, sovint, cosa que portava els seus membres a tenir més contactes amb el president i les persones que amb ell tallaven al bacallà, i mai més ben dit per la potent olor que tota aquesta operació desprèn. [...] Que vingui sang nova neta de qualsevol màcula per aplicar el bisturí i recompondre el que uns i altres no hem sabut gestionar. [...]