VISCA EL SISTEMA

Desintoxicació i voluntat política

No hi ha diàleg, ni tan sols conversa, que pugui anar endavant mentre tothom al voltant crida

“Ha anat molt bé”, va expressar la cap del grup parlamentari de JxCat, Laura Borràs, a la sortida de la reunió entre la postdreta catalana i la dreta espanyola representada pel PSOE (en el sentit que se sol entendre la dreta tradicional, atès que PP, Ciutadans i Vox se situen bastant més enllà). Borràs s’adheria així a la consigna, molt d’agrair, seguida fins ara pels actors d’aquestes negociacions, de mantenir un cert grau d’hermetisme sobre el seu desenvolupament, i no rebentar-les deixant-se anar davant dels micros o a través de Twitter. Hi haurà qui trobi que això és falta de transparència i fins i tot un menyspreu a allò que solemnement s’anomena “el poble”, però és fàcil d’entendre que no hi ha diàleg, ni tan sols conversa, que pugui anar endavant mentre tothom al voltant crida, xiscla, insulta, amenaça i gesticula.

De tota manera, aquest succint “ha anat molt bé” de Borràs recordava la contarella menorquina de l’amo en Xec de s’Ullastrar, que tenia la dona molt malalta i la va dur a operar a Barcelona. Al cap d’un temps, ja tornat a Menorca, va trobar un conegut que li va demanar com havia anat l’operació. I l’amo en Xec va respondre: “S’operació ha anat molt bé, però sa madona és morta”.

Contarelles a banda, és comprensible la desconfiança de qui pensi que difícilment poden anar bé unes negociacions a càrrec dels mateixos protagonistes que hi varen naufragar fa només mig any, fins al punt d’anar a una impresentable repetició electoral per la qual només ha demanat disculpes el president de la mesa d’edat del Congrés. I molt pitjor encara: a Espanya segueix havent-hi presos polítics, fa mig any en presó preventiva i ara amb condemna ferma. El seu alliberament és exigit per organitzacions com Amnistia Internacional o el grup de detencions arbitràries de l’ONU, mentre alguns dels fiscals del judici del Procés (Javier Zaragoza, sobretot) fan declaracions a mitjans estrangers mostrant desvergonyidament la seva parcialitat i el caràcter clarament polític d’aquell judici en què tot s’hi valia per escarmentar els no creients en el dogma de la unitat d’Espanya.

Per això mateix hem d’esperar, precisament, que els mateixos que van fracassar fa mig any n’hagin après alguna cosa, d’aquell fracàs. Per molt que de portes enfora es proclami el contrari, és necessari partir de l’evidència que tant l’estat de dret com el debat polític han arribat a un nivell d’intoxicació i deteriorament tan greu que fa impossible trobar cap camí practicable. Com en els tractaments d’addiccions, abans de qualsevol altra cosa cal prèviament desintoxicar. I després rehabilitar, que vol dir un esforç continu, sostingut i vigilant per evitar la recaiguda. És difícil amb un Congrés on els principals agents intoxicadors (PP i Vox, i les restes de Ciutadans) tenen la presència que hi tenen. Però és imprescindible. L’expressió “voluntat política”, tantes vegades invocada per molt menys, no havia tingut mai tant sentit.