La selectivitat i nosaltres, els adults
Em creuo a primera hora del matí amb grups d’estudiants que van a examinar-se de la selectivitat a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, al Raval. Com els deu passar als professors, cada any em semblen més joves. Als vagons del metro feien bromes però un cop han arribat a la porta de l’edifici parlen més fluixet. Hi simpatitzo en secret.
Sento les entrevistes que els fan a la sortida de l’examen. Tothom s’ho esperava molt pitjor i, a l’hora de la veritat, no n’hi ha hagut per tant. Mira que els professors els ho han estat dient tot el curs, però hi ha estudiants que admeten que estaven molt angoixats.
Em sembla que hi ha una desproporció entre la dificultat de l’examen, la cara de tràngol que se’ls posa i la importància mediàtica que hi donem. Penso que té a veure amb el fet que fins ara han viscut encoixinats pels pares (que sembla que també s’examinin), que aquest sigui el primer obstacle més o menys seriós amb què topen a la vida, que senten que el viuen sense la xarxa de seguretat d’uns pares ultracomprensius i una escola on corregir amb bolígraf vermell potser és massa agressiu. S’han quedat a soles amb el seu futur. Sembla com si experimentessin per primera vegada el vers de Gil de Biedma, que la vida anava seriosament.
La majoria fa temps que tenen mòbil, tornen a casa a l’hora que volen sense haver de donar explicacions i potser disposen d’una generosa paga familiar a la butxaca a canvi de res. Per un cantó, és com si de seguida els féssim fora de la ingenuïtat de la infantesa, però, per l’altre, és com si els mantinguéssim una bona pila d’anys en una zona de baixa responsabilitat individual. Estic parlant de nosaltres, els adults. Ells són el nostre reflex.
