La senyora Pi és ecologista. Va deixar de fer servir la cafetera de càpsules pel bé del planeta, compra sabó de la roba en pastilla per evitar la despesa d’aigua i intenta que els fills es rentin el cap amb un sabó ecològic que compra en una botiga a granel. Els fills li diuen que allò al cap no s’ho posen. Ella planifica estratègies. Els pren les ampolles mig plenes i les amaga. “Ja no veureu l’ampolla mig plena!”, riu diabòlica per dins. No fa servir desodorant d’esprai, li agrada més el de boleta, tot i que no està segura de quin deixa més empremta de carboni i això la fa patir.
Però hi ha un dia concret de l’estiu que el planeta li és igual. Avui. Avui obre la porta de la màquina dels plats i la carrega, d’esma. Tot seguit obre el calaix dels productes de neteja (amb els cinc cubells per reciclar les diferents escombraries) i fica la mà, també d’esma, dins la bossa de les càpsules individuals, ecològiques, de sabó. Com l’any passat –ja no se’n recordava– l’enretira amb fàstic. Per la calor, les càpsules s’han enganxat entre elles, i algunes s’han rebentat i són, ara, com meduses mortes. Treu els dits plens de pasta groga. Impossible agafar una càpsula sencera sense rebentar-ne tres. Es renta la mà, plena de netejador respectuós amb el medi ambient, i busca, al mateix calaix, si n'hi queden de les altres, de les que són dures, blaves i no gens ecològiques. Allà la té, intacta, trapezoidal, amb un prometedor cor de color vermell al mig, que per força deu ser un agent netejador dels que maten els peixos.
Alabat sia Déu, es diu. Diposita la càpsula blava al compartiment, tanca la porta del rentaplats d’una revolada i posa –això sí– el programa “Eco” (que és més llarg però gasta menys aigua). A l’hivern, amb el fred, quan les càpsules ecològiques no s’enganxin les unes amb les altres, tornarà a ser una persona conscienciada amb el planeta.
