Ser gai / Ser bàrbar

Ser gai

L’X, que va néixer una mica abans o una mica després de la guerra, va arribar a la vellesa sense dir a ningú que era gai. No s’ho va permetre ni ell mateix. Per no perdre estatus, per vergonya del què diran, per viure sense estigmes o per esquivar les mirades escrutadores, va deixar passar una vida. Quan es va adonar que no en tenia cap altra, va agafar un paper i va escriure dues paraules: “És tard”. L’Y, un professional liberal a qui Hisenda se li endú el 48% del que guanya, va viure sempre amb un altre home. Als ulls de la família, però, mai va ser la seva parella. Era un company de pis. Mai se’ls va veure agafant-se la mà. No consta enlloc que ni una sola vegada es permetessin fer-se, per més ganes que en tinguessin, un petó al carrer. No fos cas que els veiés algú. El context els va fer triar entre la llibertat i la reputació. I va guanyar el renom. En Z, durant anys i panys, es va obligar a enamorar-se d’una noia perquè preferia la hipocresia a passar pel patiment de comunicar la seva tria íntima als pares, als amics i al laboratori. Quan va fer el pas, se’n va anar a viure a l’estranger amb l’excusa de la feina. Fugir no només era un verb. Era la manera d’allunyar-se de l’epicentre i de la remor de les ones concèntriques de la seva decisió valenta. L’A i el B –l’abecedari dels casos concrets del meu entorn faria unes quantes voltes– viuen a l’estranger, fora d’Europa. Dormen al mateix llit però cada matí han de pensar a anar a l’habitació del costat i desfer els llençols per enganyar la dona de fer feines. Saben que el dia que s’oblidin d’aquest ritual, ella els delatarà a la policia d’un país on l’homosexualitat encara és un delicte penal que es paga amb tres anys de presó. 

Només tenim una vida. I és per fer-ne el que vulguem. Amb llibertat. Sense por dels bàrbars ni dels nostres sentiments. Ara i aquí, ja ningú hauria de jutjar a qui estimem o què volem fer amb el nostre cos. Massa generacions han patit durant massa segles per tornar enrere. 

Ser bàrbar

Només tenim una vida i n’hi ha que, incomprensiblement, la destinen a odiar. I segons el moment de la història o la neurona atrofiada, persegueixen negres, jueus, immigrants o gais, que ells en diuen “mariques” perquè el pecat soni més greu i el delicte més justificat. Comença amb una mofa a l’aula, continua amb el bullying al pati i acaba amb una pallissa de carrer. En nom d’una masculinitat mal entesa, arrenca el joc pervers de la superioritat moral i desemboca en l’assassinat del Samuel a Galícia. El maten a cops i coces, quatre contra un. A Sant Cugat, en una matinada de festa major, dos menors estoven un noi de 20 anys fins a deixar-lo inconscient. A València, són deu contra dos en l’agressió homòfoba de la setmana. El crit de consigna sempre és el mateix. “Maricon”. Com a insult, com a diana, com a espècie degenerada a assenyalar, escarmentar i extingir. Fins ara, podíem estar orgullosos del camí. Espanya va ser el quart país del món a permetre el matrimoni homosexual (la llei va entrar en vigor el 30 de juny del 2005) i érem a l’avantguarda en la defensa dels drets LGTBI per viure com cadascú vulgui. Feliços i en pau, com pertoca. En pau i amb normalitat, com no pot ser d’una altra manera. Aquesta setmana l’eurodiputada Diana Riba ha aprofitat el faristol de Brussel·les per demanar mesures urgents per combatre aquesta escalada de violència homòfoba que va molt més enllà que les retrògrades lleis hongareses. Aquest dijous el Parlament ha declarat Catalunya zona de llibertat per a les persones LGTBIQ per consens de tots els grups... excepte Vox. Els bàrbars que campen per on els plau han nascut en democràcia, però enyoren l’antic règim. La Constitució és la bíblia, però la Bíblia –que no han llegit– l’han interpretat al revés. En la manca evident d’educació, tenen un problema amb els colors. Els encén un llaç groc, una pell fosca o l’arc de Sant Martí. I en el petó de dues dones al tren són incapaços de veure-hi l’única cosa que hi ha: tendresa.