Serà possible reconstruir Catalunya? (1941)
Peces històriques
D’una col·laboració de Domènec Guansé (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978) a la revista Germanor (Santiago de Xile, X-1941). Aquest octubre fa vuitanta-quatre anys de la publicació d’aquest article representatiu de l’estat d’ànim i les expectatives de molta gent catalana a l’exili. En plena guerra i revolució, Domènec Guansé era un dels periodistes que escrivia amb el propòsit de mantenir la moral de la població.
Hi ha obstacles que s’oposen obstinadament, terriblement, a la reconstrucció, en un futur immediat, de Catalunya. Dir això no implica pessimisme. Implica només la voluntat de no deixar-se arrossegar per una mena d’optimisme, potser biològic, que ha produït, del començament de la guerra espanyola ençà, tantes imprevisions catastròfiques. Reconèixer, contràriament, els obstacles que s’oposen al recobrament de la personalitat catalana i a la reestructuració d’un govern normal del nostre poble és el primer pas per superar-los. [...] Una causa que pot influir al fet que passi l’hora de Catalunya i que la pau futura s’estructuri sense pensar en els catalans és que ens presentem desunits i que no tinguem un organisme amb prou autoritat moral per a representar-los. La creació del Consell Nacional Català, resident a Londres, potser ha fet desaparèixer aquest perill. Les adhesions que rep són suficients per a donar-li plena autoritat de Govern. Però resten nuclis que no en volen admetre la disciplina ni l’orientació, amb el pretext de la puresa de les doctrines i d’una actuació que no admet ziga-zagues de cap mena. Hom oposa, àdhuc, el patriotisme a la política creant no pas una discriminació, ans una confusió de valors. Hom vol exigir que el Consell Nacional esdevingui l’equivalent a l’Estat Lliure de Catalunya, sense adonar-se que aquesta declaració produiria per al Consell Nacional l’animadversió, almenys aparent, del Govern britànic, que no ha trencat oficialment amb el Govern de Franco, i possiblement l’expulsió d’Anglaterra del dit Consell. Diguin, però, el que vulguin aquests franctiradors, les declaracions del Consell i els articles del seu president són suficients perquè àdhuc els catalanistes més radicals li atorguin un crèdit de confiança. Pi i Sunyer manté, en els escrits signats a Londres, la idea explícita d’un Estat Català i la posició d’aprofitar per a Catalunya totes les possibilitats del moment. [...] Una causa que podrà retardar més la reconstrucció de Catalunya és l’esperit de violència, l’odi mutu, fratricida, que mantenen les organitzacions i els partits. La rancúnia entre alguns republicans i els comunistes subsisteix d’una manera tan profunda que deixa entendre la intenció latent d’arribar, si és possible, a l’eliminació de l’adversari. [...] La idea d’una reconciliació no ha d’impedir, tanmateix, la revisió i la crítica del passat. L’examen de consciència que demanem comporta i quasi exigeix aquesta revisió. Algú, però, ens advertia no fa molt en so d’amenaça que hi haurà un perill greu en parlar de certes coses. No ho ignorem. L’ombra de Josep Maria Planes, periodista màrtir, caigut per dir les coses pel seu nom, protegirà i encoratjarà sens dubte tots els periodistes catalans que no estiguin disposats a claudicar davant de l’amenaça. [...] Car davant l’onada d’horror i de vilesa que va caient damunt del món, davant l’arronsament que s’observa pertot sota la coacció i l’amenaça covarda, un hom comença a sentir una mena de rubor de sobreviure.
