11/07/2022

El que significa l’assassinat d’Abe

3 min
La gent porta flors al lloc on Shinzo Abe va ser assassinat.

En saber la notícia de l’assassinat, molta gent, sobretot la gent gran, devia pensar en “l’Incident del 15 de maig del 1932” i “l’Incident del 26 de febrer del 1936”. Eren alçaments liderats per joves militars ultradretans que estaven descontents per l’extrema pobresa de les regions agrícoles i pels polítics corruptes. Van ser assassinats ministres i polítics d’alt nivell. Els alçaments, finalment, van fracassar, però van posar en relleu el poder militar i van augmentar la influència de l’exèrcit sobre la política del país. Per consegüent, la militarització del Japó era inevitable i el país va ser conduït a aquella guerra tràgica.

Tenint en compte que reforçar l’Exèrcit de Defensa Pròpia (EDP) serà un dels temes que es discutiran a la taula sobre la tensió política a l'Àsia Oriental i sabent que l’autor del crim havia servit a l’EDP durant tres anys, era del tot normal fer aquesta associació. Tanmateix, la investigació ha aclarit que l’autor no tenia cap rerefons ideològic. Simplement, la seva mare havia estat enganyada per una secta religiosa i ell odiava Abe perquè creia que tenia relacions amb aquella secta.

Evidentment, aquest crim no té perdó, no perquè la víctima fos un ex primer ministre sinó perquè era una persona. 

Dit això, hem de ser cautelosos per no caure en el parany habitual. Al Japó hi ha una clara tendència a ser massa generosos amb els morts i a considerar-los fins i tot sagrats. A  vegades arriben a indultar-los dels errors comesos quan eren vius. De fet, molts vianants entrevistats deien: "Era un gran polític" o "Va salvar el país de l’enfonsament després de la tragèdia de la central nuclear de Fukushima". 

El respecte a un mort? D’acord, però indultar-lo dels seus errors és una altra cosa. Per a mi, era un dels pitjors primers ministres després de la Segona Guerra Mundial. Vegem alguns aspectes negatius de la seva política.

Després de la tragèdia de Fukushima del 2011, va declarar unes polítiques econòmiques agressives, conegudes com a Abenomics. Van resultar un fracàs i només van deixar unes seqüeles negatives, la pitjor de les quals va ser l’augment del deute públic, que ja era el més important del món.

Com un impuls a la recuperació, Abe volia que Tòquio fos la seu dels Jocs Olímpics del 2020 a tot preu. Amb aquest objectiu, va assegurar al Comitè Olímpic Internacional que la central de Fukushima estava sota control. En realitat, però, la central segueix tenint problemes molt greus.

L’Acta sobre la Protecció dels Secrets Especialment Designats del 2013 i l’adopció del “dret legítim de defensa col·lectiva” del 2014 també eren els seus llegats. La primera permet al govern limitar lliurement el dret a saber dels ciutadans. Segons la segona, el Japó podrà atacar l’enemic d’un aliat nostre. Aquestes dues decisions tan importants van ser preses al consell de ministres sense passar degudament pel debat parlamentari. Hi ha qui diu que l’assassinat d’Abe representa una crisi de la democràcia, però només amb aquests dos exemples ja es veu que era Abe l’amenaça més gran de la democràcia.

A part, hi va haver dos casos altament sospitosos de corrupció. En ambdós casos, Abe va negar clarament davant del Parlament que hi estigués implicat. Fins i tot va arribar declarar que dimitiria no només com a primer ministre, sinó també com a diputat si el que afirmava no era veritat. La falsificació i la destrucció dels documents, efectuades "voluntàriament" pels alts funcionaris, li van salvar la pell.

Tots els polítics cometen errors. Tanmateix, cal distingir els errors de les mentides. Potser el pecat més greu d’Abe va ser deteriorar la imatge d'alguns polítics mentint descaradament. 

La reforma de la Constitució japonesa pacifista per fer del Japó un país "normal", o sigui capaç d’atacar un enemic per iniciativa pròpia, havia estat la prioritat absoluta de la vida política de Shinzo Abe. Fins fa poc, però, era molt difícil perquè els records de la tràgica Segona Guerra Mundial eren encara massa vius en el poble japonès. Tanmateix, la situació començava a canviar per la tensió cada vegada més forta a l’Àsia Oriental. I ara, amb l’assassinat d’Abe i la victòria aclaparadora del seu partit a les eleccions del 10 de juliol, amb “vots de condol”, els seus successors reformistes ho tindran tot molt més fàcil. I potser al final...?

¿Tot això ens recorda alguna cosa? Sí, aquells "Incidents" esmentats al principi. Les circumstàncies són totalment diferents, però en el fons hi veig el mateix ultranacionalisme.    

Ko Tazawa és catedràtic d'estudis interculturals de la Universitat de Hosei
stats