FLISTFLAST

La síndrome Carmen Maura

“E n mi soledad / suspiro por ti. / España, sin ti me muero. / España, sol y lucero... ”, canta Carmen Maura. Amb cara de cabells com ganxos empegats a les galtes. Canta i balla davant franquistes que l’escolten com si fossin blocs de gel a qui només els llisca una llàgrima onanista quan senten “ España ”. Canta Suspiros de España. Canta a la pel·lícula Ay, Carmela. Història d’uns còmics que durant la guerra actuen al front per entretenir els soldats republicans. Fins que un dia s’equivoquen i entren a la zona nacional i han d’entretenir els franquistes. La pel·lícula revela per què la musa de la Transició-pansició, l’actriu resina que empega els gustos de les dues Espanyes, ha dit en una entrevista a El Mundo : “ Cada vez que veo que para conquistar a los catalanes les están dando dinero, me pone negra”. Però la clau de tot està en aquesta frase: “ Lo que más me gustaría es que saliese un político que me enamorase como lo hizo Felipe González”. Ai, Carmela! Quanta Espanya esnifada per tots els orificis patris!

L’amor de Maura és un senyor que el 1982, juntament amb el seu partit d’ossos amorosos, fa una de les grans fàbriques de la perpetuació de la misèria i la dependència crònica d’Espanya: el PER (Plan de Empleo Rural). Pluja de milions falsament prodigiosos per a les zones més pobres: Extremadura, Andalusia... El prodigi dona dret a cobrar sis mesos de subsidi per treballar només 35 dies al camp. ¿El PER miracle o nova dictadura? M’encanta que em faci aquesta pregunta.

El PER permanent d’Espanya és el señoritismo. És igual si hi ha democràcia, dictadura o pistatxos autogestionats. Sempre guanya el señoritismo, el caciquisme estructural de l’Estat: uns pocs ho tenen tot; uns molts obeeixen feliçment, menjant pipes lisèrgiques subvencionades. El paraestat señoritista es passa el relleu. El PSOE i Felipe González es donen la mà amb la justícia social de la dictadura: redimir les terres més pobres d’Espanya. Per això el socialisme franquista fabrica el Plan Badajoz. Un intent de miracle. La transformació econòmica i social més gran de la Pell de Frau. Una inversió d’un milió cent mil pessetes diàries del 1953 al 1966, i fins als setanta més diners. La dictadura desembarca sobre 257.661 finques de Badajoz, el 75% de les quals en mans de cacics extremenys i señoritos de Madrid. I tot fa bum. No se’n surten. Bé, fins que als setanta desembarquen catalans per endreçar la metralla. Catalunya, potència agrícola. El model de gestió, producció i comercialització fruiter d’Extremadura és de matriu catalana: Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz. Però la pel·lícula ja ve d’abans.

La República intenta dinamitar la terra. 361 famílies (gairebé totes de Castella i Andalusia) són propietàries dels gran latifundis. El govern republicà activa un detonador a l’espanyola: nacionalització i colonització de la terra. No poden fer-ho i aquella justícia social republicana la fa el franquisme. El mateix populisme, el mateix objectiu d’anivellar i asfaltar Espanya. El proto cafè-salfumant per a tothom. Aquesta és la missió del para estat espanyol, de l’estat dins l’estat, del deep state señoritista, de la minoria de bomba nuclear: tot ha de fer bum! També a la falsament lluminosa República.

Guaiteu aquells intel·lectuals mitificats: Ortega y Gasset, Gregorio Marañón, Ramón Pérez de Ayala... El 1933 s’estrena el documental de Luis Buñuel Las Hurdes, ti erra sin pan. Retrat d’una de les zones més pobres. Molts d’aquells llumeneres, liberals, progressistes, s’aixequen indignats. El primer, Gregorio Marañón. Ell, el metge que ha de curar i comprendre el dolor. Ell, un dels símbols de la República, diu que això és “ insultante ” per a Espanya. El van prohibir. No volen veure la realitat. I el surrealista Buñuel els dona una lliçó de realisme. Espanya atrapada sempre a la ficció.

El 1938, quan Benito Perojo dirigeix i coprodueix a l’Alemanya nazi Suspiros de España, és quan es posa lletra a aquest pasdoble de 1902. Però Suspiros de España és una banda sonora tant per a republicans com per a franquistes. Per a uns, l’enyor, l’exili; per a d’altres, l’orgull, el renaixement. Sospirs sempre amb la mateixa aspiració d’Espanya i expiració de Catalunya. Sospirs encastats pel señoristismo state com un xip a persones de dretes, esquerres, octogonals, obrers, polítics, actrius... perquè repeteixin, com robots analfabets, el que ha repetit la replicant Carmen Maura.

Més continguts de