En un moment en què el debat sobre el futur de la universitat torna a ocupar l’agenda política, sovint es parla de finançament, de governança o de competències, però massa poc del que realment està en joc: el model. Catalunya ha construït en les darreres dues dècades un sistema universitari amb perfil propi, orientat a la competitivitat internacional i a l’atracció de talent. La pregunta no és només si aquest model ha donat fruits –les dades indiquen que sí–, sinó si estem disposats a preservar-lo.
En més d’una ocasió, persones tant del sistema universitari espanyol (SUE) com del sistema universitari català (SUC) m’han preguntat per què considero que el SUC és el millor sistema universitari de l’Estat. Abans de respondre, cal aturar-se un moment i preguntar-se: és realment així?
El SUC és un sistema compacte: el percentatge d’universitats públiques (set) i privades (cinc) sobre el total de l’Estat és inferior al pes de Catalunya en població i PIB. En canvi, a la Comunitat de Madrid, que gaudeix dels beneficis de la capitalitat de l’Estat i compta amb sis universitats públiques, s’hi ha produït un gran desenvolupament de les universitats privades (13), i té una forta capacitat d’atracció d’estudiants procedents de gairebé tot l’Estat –ben pocs de Catalunya–. Pel que fa al nombre d’estudiants, el SUC és el segon sistema universitari d’Espanya, només per darrere del de Madrid, amb una proporció d’estudiants superior al seu pes demogràfic i també receptor net d’estudiants forans.
Tot i el dèficit de finançament públic en relació amb el pes econòmic de Catalunya, la producció científica del SUC és la més elevada i de més impacte de l’Estat. Aquest lideratge no és circumstancial: reflecteix no només la quantitat, sinó també la qualitat i la rellevància de la recerca de les nostres universitats.
Els rànquings internacionals també ho confirmen. Entre les dues-centes primeres universitats dels rànquings més utilitzats hi apareixen tres universitats catalanes i dues de Madrid, però només una catalana és present en tots tres. Ampliant-ho fins a les cinc-centes primeres, cinc universitats catalanes i quatre de Madrid d’un total de setze universitats espanyoles apareixen en algun dels tres rànquings més rellevants, però només quatre universitats apareixen alhora en els tres: tres de catalanes i una de Madrid. La presència de les universitats catalanes és, doncs, clarament dominant dins del conjunt estatal. Aquesta predominança està relacionada, bàsicament, amb la qualitat de la recerca, en què trobem un altre indicador aclaparador: el 45% de tots els ajuts del European Research Council (ERC) concedits a universitaris d’Espanya són a universitats catalanes.
Finalment, un bon indicador de l’obertura, credibilitat i grau d’internacionalització del sistema és la presència de professorat estranger: més d’un terç del que exerceix a Espanya treballa en universitats catalanes, pràcticament el doble de la mitjana estatal i de la de Madrid.
Tornant a la pregunta inicial –el SUC és el millor sistema universitari de l’Estat?–, la resposta es veu en els indicadors. El SUC hi destaca: és atractiu per a estudiants, investigadors i professorat, obert per naturalesa i, en conjunt, el més competitiu internacionalment entre les universitats de l’Estat.
Aquest èxit no ha sorgit per casualitat. Hi ha diversos factors que l’expliquen: una estructura universitària estable, coordinada i competitiva; la participació activa de Catalunya en els processos europeus d’educació superior, i, especialment, el model dual de professorat establert amb la llei d’universitats de Catalunya (2003), que ha impulsat una dinàmica d’innovació i desenvolupament reconeguda.
La llei orgànica d’universitats del 2001 va obrir una escletxa que permetia el desenvolupament de personal docent contractat de manera estable. Catalunya –i, en grau més baix, el País Basc– va aprofitar aquesta oportunitat al màxim, mentre que a la resta de l’Estat aquesta figura es va utilitzar principalment com a pas previ per accedir a la funcionarització com a professor titular.
A Catalunya, però, es va plantejar com una via paral·lela i alternativa, impulsada, a més, pel Pla Serra Húnter. Els resultats parlen per si mateixos: en un entorn competitiu, aquestes figures contractuals han ajudat a elevar encara més la qualitat de les universitats catalanes i han contribuït a consolidar un model propi amb capacitat d’atraure i retenir talent.
Precisament aquest factor diferencial, el model propi de professorat català, és el que avui es troba amenaçat per una possible interpretació incorrecta de la llei orgànica del sistema universitari (Losu. Si es continua avançant cap a una assimilació completa dels criteris d’acreditació funcionari-contractat de l’Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i l'Acreditació (ANECA), el perfil de professorat propi català es desdibuixarà.
La diferència és simple, però crucial. La característica principal de les figures funcionarials és que pertanyen a un “cuerpo nacional” que fa que un professor ho sigui en una universitat, mentre que les figures alternatives catalanes fan que el professor ho sigui de la universitat. Sembla només un petit canvi en una preposició, però en comporta un de cultural molt important: la disposició amb què el professorat afronta la relació amb la seva universitat.
Si s’avança en la direcció d’uniformització estatal de criteris, sense preservar les particularitats del model català, hi ha el risc d’esborrar una de les claus que han fet del SUC un sistema d’èxit. I, amb ella, una part substancial de la seva capacitat transformadora.
No és només qüestió de nomenclatura: cal conservar la capacitat d’atreure el millor talent, mantenir l’exigència en la incorporació de professorat que tants bons resultats ha donat al sistema català en les darreres dues dècades, un sistema que ha demostrat competitivitat internacional i ha contribuït diferencialment, amb excel·lència, al conjunt de l’Estat i d’Europa. Ara com ara, l’adopció de criteris comuns estatals significaria rebaixar els llindars d’accés i, amb això, rebaixar la qualitat del sistema català.
