16/11/2021

Superar el capitalisme per salvar el català

3 min
El canvi climàtic posa els óssos polars en perill d'extinció. A la imatge, un exemplar es passeja per la ciutat russa de Norilsk buscant menjar, el juny de 2019.

El debat està servit. En parlem. Molt. Alguns diran que potser massa i tot. Però ens hi va –anava a dir la vida– l’ecologia cultural, el fràgil equilibri que ens garanteix un marge de llibertat per ser. Ricardo Rozzi defineix l’homogeneïtzació biocultural com la pèrdua interrelacionada de diversitat nativa biològica i cultural a nivell local, regional i global. És a dir, tant la pèrdua de diversitat biològica com la de diversitat cultural són resultat d’un mateix procés. Homogeneïtzar vol dir simplificar, estandarditzar, i això ens hauria de posar immediatament en alerta, perquè natura i cultura demanen complexitat i diversitat. L’homogeneïtzació accelerada que patim és només una de les moltes conseqüències adverses d’un èmfasi creixent en l’eficiència econòmica. El capitalisme busca sempre el màxim nombre de consumidors per a un mateix producte: reduir diferències comporta un augment de beneficis. Ara bé, tal com hem pogut comprovar, aquesta obsessió per l’eficiència econòmica es tradueix en una amenaça ecològica generalitzada: des de l’escalfament global fins a una pèrdua de la diversitat cultural i natural difícilment reparable.

Natura i cultura estan intrínsecament lligades i funcionen de manera semblant. Si la diversitat biològica ens permet sobreviure a la terra, la diversitat cultural té una funció homòloga: entre altres coses, ens permet mantenir a ratlla les inèrcies més depredadores i totalitàries del capitalisme globalitzador. De la mateixa manera que la diversitat biològica augmenta la resiliència dels sistemes naturals, la diversitat cultural incrementa la resiliència dels sistemes socials. Curt: necessitem la diversitat biocultural per a la vida present i la futura. I és que totes dues coses formen part d’un mateix ecosistema. Un ecosistema que pateix les conseqüències devastadores d’una regulació del capitalisme excessivament laxa. Toca canviar. Canviar de paradigma, de prioritats, de sistema. Canviar.

Darrerament tot són articles sobre la preocupant situació del català . Hi ha molts motius que han influït en aquesta deriva aparentment imparable de la nostra llengua –i, per extensió, de la nostra cultura–. Però hi ha un factor que és determinant: la potència amb què es desferma la globalització a través de l’univers digital que cada dia habitem més hores. I com que el nostre jo digital no para d’engreixar-se, cada cop té més ascendència sobre el nostre jo del món tangible. Si en l’àmbit digital hi ha un predomini de les llengües normatives –la norma la marquen els estats– i rendibles –la rendibilitat, els mercats–, és comprensible que això es traslladi a la nostra vida presencial. Si comprem abrelatas a Amazon; consumim audiovisual en anglès; veiem un youtuber o escoltem un podcast català en castellà; i ens conformem amb la versió en castellà d’una pel·lícula infantil o amb els subtítols en un castellà maldestre de la darrera sèrie de moda, per què hauria de ser diferent quan sortim al carrer? Cada vegada ens movem amb més fluïdesa entre un món i l’altre i és comprensible que les coses que n’esperem –i els demanem– siguin cada cop més similars.

Sovint normalitzem la reculada del català en totes les esferes de la nostra vida, i arronsem les espatlles davant les inèrcies i les explicacions mercantilistes. Les coses són així. Però cal començar a entendre que l’entestament capitalista en l’eficiència econòmica, en l’homogeneïtzació, comporta i comportarà resultats altament disfuncionals per a la nostra societat global. Un “pa per avui, gana per demà” com una casa de pagès. El català és cosa de tots d’aquella primera secretaria de política lingüística queda curt: la diversitat és cosa de tots. I no ho és només en el terreny lingüístic, sinó en el camp cultural més ampli: els costums, la connexió amb el medi natural, la pagesia, la transmissió intergeneracional de coneixement.

Així doncs, de la mateixa manera que calen polítiques efectives per preservar la biodiversitat natural, també calen mesures de protecció cultural contundents. És més, tenint en compte els denominadors comuns que comparteixen la diversitat biològica i la cultural, seria desitjable que existís un enfocament dual en les polítiques conservacionistes globals (tal com van recollir per primer cop els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides el 2005). I és que estem parlant del futur de la humanitat. La riquesa que comporta la diversitat cultural ens és indispensable si volem garantir la resiliència de la nostra societat davant dels grans reptes que haurà d’afrontar en les pròximes dècades.

Elvira Prado-Fabregat és artista, filòloga i investigadora en 'performance studies'
stats