Europa perd l’esperança en Trump

El caràcter imprevisible del president projecta una ombra massa gran sobre la presa de decisions

SYLVIE KAUFFMANN
SYLVIE KAUFFMANN

El 9 de novembre del 2016, quan els europeus es van despertar amb la notícia de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, la majoria enteníem que tindria un impacte significatiu en la política mundial, però no vam preveure fins a quin punt sacsejaria els fonaments de les relacions internacionals.

Durant els últims 16 mesos hem passat per tres etapes fins a assumir que el nostre aliat principal, els EUA, està governat per un president tan poc ortodox. Vam començar confiant en el realisme polític: Trump, el candidat nacionalista i populista, no trigaria a posar seny i convertir-se en el president Trump, com solen fer els polítics radicals en les societats democràtiques.

Després va venir l’etapa “diàleg entre adults”. Quan es va evidenciar que el seny no arribaria, se’ns va fer creure que entrarien en joc els famosos contrapesos de poder del sistema americà. Aviat el verinós Steve Bannon deixaria el càrrec. Alguns generals experimentats i dignes de confiança pujaven al poder; s’imposarien els seus consells. ¿Com hauria reaccionat el Washington oficial si s’haguessin nomenat generals per ocupar llocs clau d’un govern francès o alemany? Sospitem que no gaire càlidament. Però com que no vivim una època normal, els europeus vam acceptar la idea.

Per als que encara se la creien, la teoria “diàleg entre adults” va rebre un cop greu el mes passat a la Conferència de Seguretat de Munic, una trobada anual d’alts caps de la política exterior i de defensa. El secretari de Defensa, Jim Mattis, hi era, però sorprenentment no va prendre la paraula. El general H.R. McMaster, l’assessor de seguretat nacional, va parlar però va ser molt criticat públicament unes hores més tard per un tuit presidencial perquè s’havia “descuidat” de dir que la interferència russa no va tenir cap pes en l’elecció de Trump.

Trump ja ha transformat profundament les relacions internacionals, més enllà de promoure l’unilateralisme a costa del multilateralisme

Els funcionaris d’alt nivell europeus admeten que, per molt bona que sigui la cooperació amb els seus col·legues de l’administració Trump, el caràcter imprevisible del president projecta una ombra massa gran sobre la presa de decisions. Hem entrat a la tercera etapa: la de la gran incredulitat europea. Es podria dir que és l’etapa “Angela Merkel tenia raó”, en complicitat amb les paraules de la cancellera quan va dir: “Els europeus hem d’agafar les regnes del nostre destí”.

Els funcionaris nord-americans intenten tranquil·litzar els interlocutors europeus: “No us fixeu en els tuits, fixeu-vos en el que fem”. És una frase extraordinària. Imagineu-vos que representeu el vostre govern i que cada dia dieu als estrangers: no feu cas del nostre president. Però això és impossible: ja ha transformat profundament les relacions internacionals, més enllà de promoure l’unilateralisme a costa del multilateralisme.

Hi haurà una guerra comercial? Potser no. Tot i així, l’atac sobtat de la Casa Blanca, la setmana passada, és un senyal perquè els aliats europeus i canadencs de Washington vegin fins on pot caure la relació transatlàntica. Els socis occidentals dels EUA no poden esperar un tracte millor que el que rep la Xina. Quan el secretari de Comerç va dir “Hem de reescriure una bona part de la història”, es referia a les relacions comercials. Per als europeus, això té un significat més profund. El que s’està reescrivint és la història posterior a la II Guerra Mundial, la història que els EUA van construir, els fonaments de l’aliança occidental.

Trump havia retirat els EUA de l’Acord d’Associació Transpacífic com a part de la seva doctrina “Amèrica primer”. Ara l’acord ha tornat, ressuscitat pels 11 membres restants. Sense Amèrica. Aquell món en què els EUA lideraven els acords comercials multilaterals s’acaba. Però els països continuen establint pactes comercials multilaterals, com ha fet la UE amb el Japó i el Mercosur, el bloc comercial sud-americà. Els EUA no en formen part. Trump també ha retirat el seu país de l’Acord de París sobre el canvi climàtic.

Imagineu-vos que representeu el vostre govern i que cada dia dieu als estrangers: no feu cas del nostre president

El president ha permès que Vladímir Putin i Xi Jinping, els líders autoritaris de Rússia i la Xina, ocupin un paper central en l’escena mundial. Quan Trump era investit president, Xi es va afanyar, en el marc del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, a erigir-se en el paladí del multilateralisme i el lliure comerç. Putin ja havia començat les seves incursions a Ucraïna i Síria quan Trump va ser elegit; poc després, es posaria sobre la taula la incursió russa en els processos democràtics dels països occidentals. Trump, negant-se obstinadament a criticar Putin, soscava la seva administració, confon els seus aliats i debilita la resposta nord-americana.

Trump també amenaça de revocar un dels grans assoliments diplomàtics dels últims anys: l’acord internacional sobre el programa nuclear de l’Iran, que els europeus intenten salvar desesperadament.

En reconèixer unilateralment Jerusalem com a capital d’Israel, el president ha demostrat el seu menyspreu pel dret internacional, ha capgirat mig segle de compromisos americans i, de retruc, ha perjudicat la credibilitat del seu país a la regió.

Trump ha promogut la imatge de l’autòcrata en la governança mundial. Abans els dictadors s’avergonyien de ser-ho. Ara ja no. A les Filipines, Rodrigo Duterte pot continuar presumint de matar a trets narcotraficants sospitosos.

Trump ha demostrat la poca consideració que té per la diplomàcia: més d’un any després de pujar al poder, al departament d’Estat encara hi ha alts càrrecs vacants. A Alemanya, Corea del Sud, l’Aràbia Saudita, Egipte, Turquia o la UE no hi ha ambaixadors nord-americans, per no parlar de l’indecent menyspreu de Trump pels països africans i Haití. La diversitat, que abans formava part del poder d’atracció nord-americà, ha desaparegut de les imatges dels funcionaris de l’administració. Les fotos de les reunions del Despatx Oval estan plenes d’homes blancs, que també van protagonitzar les rodes de premsa de Davos al gener.

Aquesta llista és incompleta. Però n’hi ha prou per justificar l’escepticisme davant del mantra “No feu cas dels tuits”. Sr. Trump: suposant que s’ho pregunti, Europa en fa cas.

Més continguts de