Tanqueu l’A-2
Hi havia un moment del viatge que la meua filla fotia un bot de la cadireta. Ella ha madurat i ha entès que això és natural. Som nosaltres. És el nostre caràcter, identitat, cultura. Acceptar-se és una forma d’amor. El sentim quan passem per aquell punt exacte, precís, únic de l’A-2 que et diu que entres a la “provincia” de Lleida i canvia l’asfalt. Somrius: ja som a casa. Immediatament no pares de fer cabrioles mode càpsula espacial ballant twist a l’espai, i dins ets un astronauta dentadura postissa que no encaixa gravitant. El cotxe es transforma com una mula esnifant cocaïna i convulsionant d’eufòria per tornar a la llar després d’una jornada de suor esclava. La tremolor de la veritat.
La meua filla es va fent gran i està escolaritzada en la pedagogia de l’A-2. Ho llegeix, ho memoritza, ho escriu: a la Panadella check-point comença el crim. La frontera no natural que marca el doble passaport real: depèn on visquis, treballis, estimis, vomitis ets més o menys. Aprenem història amb un asfalt en què van passar la primera piconadora els romans amb tecnologia no superada, i per això no necessita manteniment. Matemàtiques existencials amb unes obres que des de l’agost de l’any passat tenen tallat un carril en els dos sentits les 24 hores, amb unes cues que han fet augmentar la natalitat, els ansiolítics, les fotosíntesis i els encefalogrames d’enciam a la planxa. Es triga més a fer el viatge Barcelona-Lleida que a anar a Vladivostok de Dalt. L’A-2 és el Rodalies-Llunyanies de Catalunya.
Som davant de la dimensió desconeguda. Del país que no és territori mortuori. L’A-2 és una de les vies de dessagnament amb més trànsit de Catalunya. Barreja de dades del Ministerio de Transportes de España i el Servei Català de Trànsit per trams: Baix Llobregat (entrada Barcelona): uns cent mil vehicles diaris; Abrera-Martorell: entre seixanta i vuitanta mil; el Bruc-Igualada: entre quaranta i quaranta-cinc mil; Segarra-Lleida: entre vint-i-cinc i trenta-cinc mil; Lleida (variants): entre trenta i quaranta mil. L’A-2 té la proporció més alta de camions de mercaderies (Madrid - Saragossa - port de Barcelona): entre el 15% i el 25% dels vehicles segons el tram. L’A-2 està col·lapsada, congelada, abandonada, deprimida, violada, hackejada, torturada, espoliada. És un warning de país. Però l’A-2 té un altre problema més greu: és mortal.
Divendres passat ho vam viure en directe just a l’entrar al punt G de l’orgasme letal: Lleida. La calçada es va enfonsar, esmicolar, multiplicar per les pluges i va ser metralla. Desenes de cotxes amb les rodes punxades. Desenes de cotxes amb vidres i carrosseries abonyegades. Quitrà fet bales perseguint-nos com si fóssim ostatges durant quilòmetres. Cues de postguerra, de cartilla de racionament. Filla, som així. Aquest és el nostre país.
Si es tanca Catalunya pel vent, també s’ha de tancar l’A-2. Tanquem fronteres. Volem check-points a Catalunya. Ens estem jugant la vida. Repetim: la vida. Vent sí i A-2 no? No té els mateixos drets una persona que viu a Barcelona que una que viu a Cervera? I els morts? O hi ha morts que cotitzen més uns que uns altres? Ens volen morts. Primer els vehicles, després les persones.
Tanqueu l’A-2. Ai… que és de l’estat espanyol. Ai, ai, ai. De dolor, que ve de dol. De mort. Ni tancar el taüt podrem. Moribunds entre el som i l’érem. La independència de Catalunya només és per una raó: per continuar vius. I ara estem morint.