El setmanari valencià El Temps celebra aquests dies trenta anys d’existència, una efemèride importantíssima per a l’espai comunicacional en llengua catalana i que, per descomptat, obliga a donar l’enhorabona i les gràcies a l’editor de la capçalera, el sempre imprescindible i incombustible Eliseu Climent, i a totes i cadascuna de les persones que han fet possible aquesta fita. 1.563 números d’ El Temps, publicats setmana rere setmana, sense renunciar mai a la màxima ambició pel que fa a rigor i qualitat, i amb una línia editorial sempre inequívocament al servei de la dignitat política, social, cultural i lingüística del país (o dels Països Catalans, com vostès vulguin dir-ne) constitueixen un motiu d’alegria per a tots els ciutadans del País Valencià, de Catalunya i de les Balears. Enhorabona altre cop i que sigui per trenta anys més, com a mínim.
Per celebrar l’aniversari, el número 1.562 de la revista, publicat el dia 20, du una entrevista a tres bandes, insòlita i de lectura imprescindible: els presidents Jordi Pujol, Joan Lerma i Gabriel Cañellas, reunits en “la cimera que mai no va poder ser”, com titulen la peça els seus autors, els periodistes Víctor Maceda i Vicent Sanchis. L’entrevista/col·loqui és impecable, tan extensa i tan a fons com pertoca a l’ocasió, i té la virtut que cap dels tres prohoms, per veterania i per habilitat dels entrevistadors, no s’hi mossega la llengua, de tal manera que tots tres queden perfectament retratats, tant en la seva personalitat com en la seva manera d’entendre i valorar el que va ser la seva tasca de govern.
És així que Cañellas, que va presidir el Govern Balear entre el 1983 i el 1995, fa memòria del que va ser la complicada i tortuosa negociació que va suposar la inclusió de la llengua catalana com a pròpia de les Illes Balears a l’Estatut de la comunitat. Encara avui, Cañellas (a qui els illencs hem arribat a donar per mig vàlid, quan l’hem hagut de comparar amb el ja condemnat Matas i, sobretot, amb el descominal Bauzá) no s’està de recordar que ell no era partidari de dir-ne català de la llengua que parlem a les Balears, i que, tot i que no nega la unitat de la llengua, no es troba còmode amb el seu estàndard: “El problema és que les escoles, la universitat i les institucions han pres el camí de l’estandardització, i quan fas servir una eina, en perds una altra. Les dues coses alhora no poden ser: o tenim un tassó o tenim un got!”, diu textualment.
Només dues coses: una, quan algú que ha tingut màximes responsabilitats de govern afirma que les escoles, la universitat i les institucions li representen (com ara li passa a Bauzá mateix) o li han representat “un problema”, vol dir que ha de ser o haver estat un governant pèssim.
I dues, aquesta mania grotesca del PP balear amb el tassó i el got: en dotze anys de presidència, no va detectar mai Cañellas que a Menorca diuen got, i no tassó? Que no són balears, els menorquins i menorquines? Quina mania de fer el ridícul fins a l’últim dia, per l’amor de Déu.