L’OBSERVADORA

En temps del Joker

Un manifestant s’enfrontava a la policia amb un pot de fum divendres a París amb la cara pintada com el Joker, un assassí de còmic que només l’actor Joaquin Phoenix podia humanitzar convertint-lo en una personalitat complexa en un món de violència, injustícia i pertorbadora bogeria.

Si ara és el Joker, abans han sigut les màscares dalinianes de La casa de papel o les d’Anonymous les que s’han convertit en icones que connecten amb la ira del moment i en les quals es reconeixen molts ciutadans amb vides i expectatives en caiguda lliure. Individus que lluiten per sobreviure i intenten protegir-se del poder, que perceben com un ens aliè i abusiu, al límit de les seves forces i de la pròpia salut mental, en un món on la violència indiscriminada contra el feble no està reservada a les pel·lícules de la Warner o als personatges de DC Comics.

A França, el Joker anònim es manifestava contra l’anunci del govern Macron de reformar les pensions de jubilació revisant 42 sistemes de pensions vigents per refondre els règims especials dels quals es beneficien els treballadors dels transports i molts altres col·lectius. Macron i el seu primer ministre, Édouard Philippe, volen establir un sistema universal que calculi la pensió sobre tota la carrera del treballador i no sobre els 25 millors anys o, en el cas dels funcionaris, sobre els últims sis mesos, però el resultat serà una baixada mitjana de les pensions i un retrocés en els drets adquirits del generós estat del benestar francès. Tot i que el text governamental encara no es coneix, la vaga general intenta reeditar la protesta del 1995, quan el president Jacques Chirac i el seu primer ministre, Alain Juppé, van haver de retirar una proposta similar després que el país es paralitzés durant tres setmanes amb manifestacions monstre de més d’un milió de persones. Aleshores, les protestes van fer recular el govern de la mateixa manera que els armilles grogues ho van aconseguir fa uns mesos amb l’alça del preu del carburant després de jornades de violència que feia dècades que no es veien a França i que van empoderar els que avui se senten i són els perdedors d’un canvi econòmic que supera i empobreix les classes mitjanes.

La protesta i la violència en política no és nova, ha format part de moltes reivindicacions i de la consecució de molts drets col·lectius, i a França és constitutiva del seu mateix sistema polític. Però precisament perquè en coneixem els antecedents sabem com és de fàcil que la ira es converteixi en una explosió de violència acompanyada d’una onada de desideologització, d’un sentiment antipolític que els populistes i els autoritarismes han sabut utilitzar abans. De la mateixa manera, el Joker és inquietant per la comprensió que desperta la víctima que es converteix en un execrable botxí.

CONNECTAR AMB LA FRUSTRACIÓ

Hem vist abans com moviments que connectaven amb la frustració dels pobles han protagonitzat algunes de les pitjors pàgines de la història d’Europa, com l’ansietat col·lectiva ha sigut utilitzada pels feixismes i els autoritarismes. A Alemanya, la cancellera Angela Merkel ho sap i ho expressa valentament quan diu que “la memòria dels crims nazis és inseparable de la identitat alemanya” durant una visita a Auschwitz, el més gran dels camps d’extermini nazis, al sud de Polònia. A Auschwitz hi van ser assassinades més d’un milió de persones durant la Segona Guerra Mundial, i allà mateix aquesta dona responsable i que ha defensat el seu país i una determinada idea d’Europa es confessa “profundament avergonyida pels crims atroços que van cometre els alemanys”.

Les paraules de Merkel ressonen més enllà d’Alemanya quan se la sent dir: “Recordar els crims, anomenar els seus autors i retre un homenatge digne a les víctimes és una responsabilitat que mai s’atura, no és negociable i és inseparable del nostre país. És part de la nostra identitat nacional”. Merkel sap que calen dics de contenció de la ira i la seva actitud és una crida a reconèixer que no hi pot haver justícia sense un acord sobre els fets. És una màxima del periodisme i dels historiadors i també és una obligació dels nostres polítics, malauradament als antípodes en alguns països com l’estat espanyol. La democràcia espanyola avançarà segles quan s’admeti majoritàriament que sense un acord sobre els fets és impossible la justícia. Serà aleshores quan el debat serà més honest i es podrà avançar entre diferents. Mentrestant, el PP de Pablo Casado i Vox actuen en el sentit exactament contrari, pervertint la interpretació del franquisme, l’esperit de la Transició, la utilitat de la Constitució.

És temps de democratitzar les democràcies. De defensar la democràcia imperfecta en els temps dels Jokers.