1. Falsa agenda. Comença un any i toca fer agenda. Veig que la taula de diàleg i el retorn de Puigdemont s’han convertit en les dues fites recurrents a l’hora d’establir el calendari polític de 2022. I tanmateix cap de les dues té una data precisa. És simptomàtic. De la primera només sabem l’expressió voluntarista –es reunirà, esclar que sí– que uneix Pedro Sánchez i Pere Aragonés. Malgrat que el president del govern espanyol acompanya sempre la promesa de l’advertència que hi ha prioritats: ara mateix, l’esforç per passar el covid de pandèmia a grip. Més hipotètica encara és l’altra fita: el retorn de Puigdemont, sobre el qual no sabem ni quan ni com serà, en la mesura que depèn d’un encadenament de decisions judicials sense un calendari tancat. Puigdemont ho aposta tot als tribunals europeus i els seus temps són imprevisibles.
La taula de diàleg és un compromís adquirit. I, per tant, fa bé Esquerra Republicana de reclamar-la, en la mesura que n’ha fet un referent de la seva estratègia. Quin és el problema? Que Junts, que ha optat per donar-la per amortitzada des del primer dia, està esperant amb els braços oberts el fracàs per capitalitzar-lo. I a fe que ho té relativament fàcil. Pel context i per la cosa en si. El context és que Espanya ha entrat en campanya electoral amb un any i mig d’antelació i, en plena pressió de la dreta patriotera, Pedro Sánchez assumirà pocs riscos en el terreny identitari. La pregunta és: ¿hi ha espai perquè el govern espanyol i Esquerra –ja que Junts juga a mans netes i no es vol enfangar– trobin dos o tres punts d’acord significatius i assumibles pels dos costats en les correlacions de forces actuals? Diuen que les dues parts hi treballen: caldrà un grau d’imaginació i generositat mútua que costa de veure. El reconeixement del gaèlic com llengua europea podria donar alguna pista, almenys per fer brega.
2. Autoritarisme i frustració. I tanmateix no es pot seguir eternament penjats de la gran promesa que es converteix en expressió d’impotència. En aquest sentit, em semblen significatives les reiterades apel·lacions d’aquests dies al retorn de Puigdemont. Una manera de mantenir viva la flama, que no deixa de confirmar que ara mateix l’independentisme no té estratègia. Quan les apel·lacions al mandat de l’1 d’Octubre ja han decaigut perquè el pas del temps ha fet evident la seva inviabilitat, només queda especular amb un hipotètic impacte del qual desconeixem el moment i les condicions, que dependran del que decideixi la justícia europea, del que faci Puigdemont i de com hi respongui l'estat espanyol. Sembla que la doctrina de l’embat es va reduint a la indignació que pogués derivar d’una nova acció repressiva de les institucions espanyoles. Apostar-ho tot a un hipotètic retorn de l’expresident és el reconeixement que el programa de màxims no està ara mateix a l’ordre del dia.
I és en aquests moments de frustració que es radicalitzen els discursos, que s’eixamplen les fractures dins de l’independentisme i que es despleguen les pitjors versions. Tota ideologia (fins i tot el liberalisme, com veiem cada dia) té la seva versió autoritària, supremacista i excloent (els bons contra els dolents, el autèntics contra els traïdors), que es fa més pregona quan les coses no van com s’havia somiat i cal buscar culpables a casa, que és el que legitima les posicions extremistes. Un fenomen que recorre Europa i del qual, pel que sembla, Catalunya no s’escapa.
En aquest context són encara més greus les desavinences dins del Govern, que en el fons són reflex de les frustracions i contradiccions que alguns no volen assumir i s’amaguen sota el pal·li de la puresa patriòtica. Afortunadament es va obrint el joc a les aliances de perímetre variable, que és el que toca en un moment de reconstrucció i desorientació estratègica. És sumant en la pluralitat que es guanya el futur, no restant. És temps de reteixir, no d’excomunicar.
