La tercera Espanya
Nines inflables i rosaris a Madrid. A la protesta contra tot. Espanya, i Catalunya, sempre atrapats entre 1936 i 1939. Insuperat, inacabat. Molta impotència potent i massa mala fe. Plàstic i llei. Dues llesques sanguinàries que sempre endrapen als mateixos. A Espanya i a Catalunya. Per això va fugir cames ajudeu-me, i amb ajuda, Carles Cardó. Canonge de la seu de Barcelona. Era llum i, precisament, va haver de fugir de la llum. Foc!
Juliol de 1936. Catalunya estimbada, “en un abisme pitjor que el de Rússia. Allí hi ha una llei, bona o dolenta: un govern, tirànic o no, a casa nostra, no hi ha res. El facinerós hi és l’únic sobirà sense altra norma que el rampell instantani dels seus baixos instints. En això ha desembocat un segle d’admirable renaixença!” Escriu Cardó el novembre de 1936 des del seu exili de Torí. Després vindrà Suïssa. I aquell llumí que no es va apagar mai: 1946, 1977, 1994...
El 1946 el franquisme desembarca a França perquè vol comprar l’edició sencera d’un llibre escrit en francès però fet per un català. No se’n surt. Aquella obra no es pot publicar en català fins al 1977. Però la cosa és encara més grossa i el capítol 8 queda inèdit fins al 1994. Autor? Carles Cardó. Llibre: Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes. Problema? Que diu la veritat. A Espanya, i a Catalunya, no es pot dir la veritat. Mireu la Pau i la Guerra, tenen rostre humà.
Desembre de 1931. Carta pastoral col·lectiva que el Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, fa signar als bisbes espanyols acceptant la República com un règim legítim. Ell és el Cardenal de la Pau. Juliol de 1937. La carta que redacta Isidre Gomà, “primado de Toledo” i català de Tarragona, en què la majoria de bisbes acaten la revolta militar i el règim de Franco. Ell és el Cardenal de la Guerra. Problema: Vidal i Barraquer es va negar a signar-la. S’exilia a Suïssa. Enemic públic número u del règim. Escriu Cardó el 1938 des de Lausana, “Quan, el juliol de 1936, aquella revolució esclatà, provocada precisament per la catàstrofe prèvia, ja no destruí gairebé res més que runes. Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església”.
La pell de brau no és només la pell de frau: és una barbacoa on sempre cremen la pell dels mateixos. El verb fet carn a la brasa. Sempre hi ha aquestes “dues tradicions”, la de la pau, la de la guerra. “El gran refús”, que bateja Cardó. Refús a tot: a Catalunya, als catalans, a una església de la pau, a un cristianisme de tots, a les persones, a tot. Absolutament a tot. Però no refusen l’entrecot sagnant. No rebutgen el cos i l’ànima, i la butxaca, la cartera, la humiliació, la vexació, la mentida, el judici, i l’escopinada, i la llenya... El gran refús d’ahir, l'“a por ellos” d’avui. Les dues tradicions. Cròniques. Perpètues. Però diuen que, potser, hi ha una “Tercera España”.
Això diuen. Ahir i avui. I sempre. El pare Hilari Raguer, el 1998, a la presentació del llibre de Ramon Sugranyes (Militant per la justícia), exiliat, el 1936, i que va tenir una llarga correspondència amb Cardó, va dir que la veritable tercera Espanya es troba gairebé només a Catalunya (Vidal i Barraquer, Cardó, Carrasco i Formiguera... I milers i milers de catalans. La majoria). Això era el 1936, el 1939 i el 2023. I serà el 2024, 2025, 2026... No hi ha tercera Espanya. No hi ha ningú. No hi haurà mai ningú. Només quedem nosaltres. Hi ha “El gran refús” i la gran mentida. Per això, com deia Cardó: “Fes-me dir més que mai la veritat quan és inversemblant o escandalosa…” Bé, si és que suportem la veritat.
