Thomas Mann vist per ell mateix (1935)

Del comentari llegit pel poeta i periodista Joan Alavedra (Barcelona, 1896-1981) a Ràdio Barcelona (6-VI-1935) en l’espai titulat “El fet del dia”, una fórmula experimental manllevada de la premsa quan la ràdio començava a ser concebuda com a mitjà periodístic. Aquest mes de juny ha estat el 150è aniversari del naixement del novel·lista alemany Thomas Mann (Lübeck, 1875 - Zúric, 1955) premi Nobel de Literatura 1929. 

En unes pàgines autobiogràfiques que lliurà al públic temps ha, Thomas Mann, després de contar-nos el seu passat “obscur i vergonyós” de col·legial gandul i tossut a Lübeck, d’oficinista fracassat a Múnic, i de jove sense ocupació a Roma, assenyala com a causa de tots aquests mals la seva funesta passió per la literatura. Aquell passar-se els dies “escrivint i devorant aquesta mena de llibres que hom anomena literaris i als quals un home com cal dedica com a màxim, per tal de distreure’s, les seves hores de lleure”, fou, segons ell, el que va fer-li avorrir i deixar aviat la vida de soldat i, baixant de graó en graó, el portà, ja cap a la trentena, a ésser redactor [sic] del Simplicissimus [setmanari satíric i literari on Mann va publicar l’estiu de 1896 tres episodis de la novel·la Der Wille zum Glück escrita en tornar d’Itàlia]. [...] Com posant una carota grotesca damunt un rostre sever i consirós, Thomas Mann es complau en les seves pàgines autobiogràfiques a desfigurar faceciosament la torbació que introduí en la seva vida l’aferrissada lluita que hagué de sostenir per a conquistar el seu art i expressar el neguit que informava la seva obra. D’una i altre, més que tot el que ara ell pugui dir-nos, ens en parlen les seves obres, veritables autobiografies del seu esperit. Si en Buddenbrooks, publicat quan l’autor tenia tot just 26 anys, ja ens descriu el conflicte de l’artista nascut en l’ambient essencialment burgès que ell trobà a la seva casa pairal de Lübeck, en les obres que seguiren aquesta s’ha anat cenyint, encara, a narrar-nos, cada vegada d’una manera més intensa i més íntima, les peripècies del seu esperit, únic cosmos existent per a aquest escriptor eminentment subjectiu... En Tonio Kröger penetrem la seva infantesa. Aquell col·legial “gandul i tossut” de qui ell ens parlava, és un infant sensible, trasbalsat per l’instint de l’art, que estima, per damunt de tot, el brollador del jardí, el vell noguer, el seu violí i la mar llunyana. Entre un pare burgès, de vella soca germànica, eixut i positiu, i una mare criolla —la mare de Mann era filla d’una brasilera d’origen portuguès— “ardent i ombrívola, que tocava meravellosament el piano i la mandolina”, el petit Tonio, “preocupat de coses en les quals ningú no pensa”, va explorant les pregoneses del seu esperit. [...] És per això que, home ja format, tornant de totes les cultures, teoritzador lúcid, trontollarà encara i caurà, en La mort a Venècia —on Mann ens descriu els ambiciosos somnis i la lluita intensa d’aquella seva jovenesa que fa poc ens presentava com a perduda—, al sol contacte de la bellesa viva. Obra nascuda de l’esperit de la música, que té una importància enorme en tota la producció de Mann, minada tota ella pel leitmotiv de la mort. [...] Endebades creurà Aschenbach, per un moment, escrivint aquella pàgina a la platja mentre contempla el bell cos nu de l’adolescent Tadzio, que empresona el ritme vivent, la suprema bellesa de la seva prosa. Com un artista el seu ideal, com un home la seva vida més alta, esguarda Tadzio llunyà mentre ell agonitza a la platja...