29/09/2017

El que tu i jo sabem

2 min

He vist taxistes, tractors, castellers, estudiants, estibadors, educadors, bombers, veïns i el públic del Liceu abduïts no tant per idees com per fets materials: que un tribunal hiperpolititzat va trinxar un Estatut aprovat per dos Parlaments i referendat amb dos milions de vots, i que això va anar seguit d’una ofensiva de recentralització contrària al pacte constitucional.

He vist l’autonomia desaparèixer a mans del govern central, sense l’aprovació del Congrés i en un vist i no vist.

He vist el nepotisme, fet Tribunal de Comptes, imposar multes milionàries als que van promoure un procés participatiu no vinculant.

He vist que es requisaven cartells de particulars; que s’intimidava ciutadans i periodistes obligant-los a identificar-se; que es violava el secret postal; que es tancaven llocs web per motius ideològics i sense notificació prèvia; que es bloquejaven comptes bancaris de colles castelleres; que en domicilis privats, seus de partits polítics i empreses es practicaven escorcolls i detencions sense ordre judicial o amb l’ordre d’un jutge que després es desentenia de l’operació policial. He vist periodistes europeus preguntar al portaveu de la Comissió Europea per tot això, i he vist l’ONU cridant l’Estat a respectar els drets fonamentals a Catalunya.

He vist mitjans mentir fins a desbordar Orwell. He tornat a veure que l’enaltiment del feixisme i les agressions dels feixistes als carrers i a les xarxes surten a Espanya, aquests dies com gairebé sempre, de franc. He vist mitjans espanyols anomenar “ciutadans amb banderes espanyoles” els ultres de diverses concentracions. He vist membres de les forces de seguretat de l’Estat aplaudir simpatitzants que els feien la salutació feixista. I he vist els pares de Guillem Agulló miraculosament exempts de qualsevol mena d’odi, inconscients de la dimensió de la seva bonhomia, animant-nos a tots a votar.

He llegit articles i entrevistes de persones com Eduardo Mendoza i Joan Manuel Serrat, i els he trobat molt interessants sempre que es llegissin de dalt a baix i es prescindís del titular que els uns, els altres i sovint el mateix mitjà que els publicava els havien volgut associar.

He vist confirmar-se que el govern del PP havia muntat una policia secreta per perseguir adversaris polítics. He vist que s’intentava fer recaure la querella contra els manifestants del 20-S en el jutge que engarjola titellaires.

He tornat a veure que es deia que el “problema català” l’havia inventat Pujol, i he vist Le Figaro republicar aquests dies una peça seva de 1917 sobre el “problema català”.

He vist l’Estat imposar als Mossos el comandament d’un coronel de la Guàrdia Civil que va presentar-se com a voluntari per col·laborar en el cop d’estat d’un altre guàrdia civil, el qual, aquests dies, ha qualificat de cop d’estat el referèndum català. I m’he vist, com salta a la vista, en serioses dificultats per condensar en frases comprensibles tots els sarcasmes continguts en els fets que he vist.

Però n’hi ha hagut i n’hi haurà més, així que: continuarà. Per ara, diumenge tothom a votar.