Torna la il·lusió
L’acte solemne en què Carles Puigdemont va anunciar al seu propi partit que serà candidat a les eleccions catalanes va ser un autèntic espectacle, en totes les accepcions del terme. Mirant-lo amb ulls de periodista (que és justament la seva professió) era impossible no quedar-se bocabadat amb el domini de l’escena de Puigdemont, la seva habilitat dialèctica, l’èpica matisada amb humor, els retrets edulcorats i, en resum, el carisma que desprèn el líder de Junts i que contrasta vivament amb la fredor tecnocràtica dels seus adversaris electorals. És evident que Puigdemont és un animal polític, que si bé va arribar a la presidència de la Generalitat per accident, ha demostrat una persistència en el seu discurs impossible de negligir.
Els militants de Junts han passat per molts tràngols des del 2017 i és normal que s’encomanin d’aquesta il·lusió: la il·lusió de tornar a ocupar el centre de l’escenari, de ser el blanc de les ires de tota la premsa espanyola, que és qui li compra el discurs i el fa creïble –no perquè se’l cregui, sinó per erosionar Pedro Sánchez–. Però il·lusió també vol dir aparença, i en l’aparició de Puigdemont es van trobar a faltar algunes certeses, mentre que van sobrar contradiccions. Per exemple, diria que el president va abusar de la paraula restitució, com si la victòria electoral fos una cosa que el país li deu, com si no hagués concorregut ja en dues eleccions catalanes sense guanyar cap de les dues.
També em va cridar l’atenció que Puigdemont, en un mateix discurs, defensés la vigència del referèndum de l’1 d’Octubre i de la DUI, i a la vegada reclamés un altre referèndum per al pròxim mandat. I finalment, em va sorprendre que afirmés que el seu objectiu era “culminar” la independència. Recordem que qui va avortar el procés d’independència va ser Puigdemont mateix, el seu govern i els partits que l’integraven, quan la gent ja havia fet la seva part de la feina defensant les urnes. No, el procés d’independència no està en fase de culminació, sinó –essent optimistes– en fase de reformulació, a la recerca d’una majoria viable i sotmès a la crítica sobre els errors comesos. Per molt d’entusiasme que hi posi, Puigdemont no pot camuflar aquesta realitat amb la seva llista de victòries polítiques consistents, bàsicament, en no deixar-se extradir.
En el seu afany per il·lusionar els seus votants potencials, Puigdemont ha promès una nova marxa triomfal cap a la independència (“una final a Wembley”, va dir), que és molt més agradable que no pas proposar un viarany llarg, costerut i de mala petja, com faria un polític amb cert sentit de la realitat. Il·lusionar pot voler dir transmetre il·lusió, però també tractar d’il·lusos els que t’escolten.
I malgrat tot, que Puigdemont torni, que Junts es consolidi i que els partits independentistes condicionin l’esquerra espanyola en el poder és l’únic camí possible per acostar-nos a alguns objectius semblants als de l’1 d’Octubre. Fins i tot Puigdemont ho ha acabat assumint, bo i reivindicant els guanys reals –aquests sí– obtinguts pel seu partit en la investidura de Pedro Sánchez. Per tant, potser caldrà posar-nos el filtre de campanya electoral, tolerar a Puigdemont tots els sopars de duro i pensar ja en l’endemà de les eleccions, en l’amnistia i en el seu retorn (perquè el retorn no hauria de dependre del resultat electoral). Aquest país té tants deures pendents, tanta feina a fer, que com més aviat ens traguem de sobre el pes mort del 2017, i les ferides de la repressió posterior, molt millor per a tothom. També per a Puigdemont.
