Tornem a parlar dels ‘ninis’
La paraula ninis (joves anomenats així perquè ni estudien ni treballen) va ser una d’aquestes que ocupen portades i titulars durant un cert temps, fins que es cremen i desapareixen, substituïdes per nous assumptes d’actualitat. Que una d’aquestes paraules desaparegui de la primera línia, però, no vol dir que ho faci la realitat que designa. D’acord amb les dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) que vam conèixer dijous passat, Espanya (i, amb ella, Catalunya i les Balears) té actualment un percentatge del 22% de ninis. Destaca també el percentatge d’alumnes de l’ESO que repeteixen curs, un 8,7% davant d’un 1,9% de mitjana als trenta-cinc països integrants de l’OCDE. 9 alumnes de cada 100 enfront de 2 de cada 100, més de quatre vegades més que la mitjana.
Fa temps que també els informes PISA assenyalen tendències semblants: amb variacions, però el fet és que estem a la cua, o ocupem llocs tristament prominents, pel que fa a fracàs escolar. També pel que fa a l’abandonament prematur dels estudis. Com explica bé un llibre recent de lectura recomanable (Lafàbrica de turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme, de Raimon Aymerich), una de les conseqüències d’un model productiu excessivament basat en el turisme és que desincentiva la formació acadèmica. Dit d’una altra manera: els nois, més que les noies, deixen d’estudiar per posar-se a treballar en el sector serveis, atrets per la suposada promesa d’uns diners fàcils (suposada perquè en realitat són molt pocs diners, i gens fàcils: les condicions de treball són, sovint, d’explotació). Això és ben visible en l’evolució de l’economia catalana de les darreres dècades, que és el que estudia Aymerich, però és encara més cruament comprovable en llocs on l’hegemonia econòmica del turisme s’acosta al monocultiu, com succeeix a les Balears.
La incertesa causada per les successives reformes educatives impulsades pel PP i el PSOE no ha fet més que agreujar la situació, i la més recent, l’anomenada “llei Celaá” (en recordança d’una ministra que ja no és a l’executiu), segueix permetent passar de curs amb dues assignatures suspeses. Un marc legal com aquest pot servir per blanquejar les dades, però, més prest que tard, comporta un empobriment alarmant de la societat. Un empobriment econòmic, naturalment, perquè una economia basada en turisme i serveis vol dir una productivitat baixa o molt baixa, i un camp abonat a l’especulació. Però també un empobriment de la ciutadania pel que fa a la seva capacitat de generar propostes, o de protegir-se de discursos demagògics. En un país d’escassa qualitat i tradició democràtiques, allò que menys es necessita són ciutadans poc o mal formats. I no és un problema de falta de compromís de la comunitat educativa, sinó de la falta d’al·licients d’un país amb uns dirigents que no posen la recerca, la investigació, la cultura i el coneixement al capdavant de les seves prioritats.
