1. Per sort, fa sol. Un bon cel blau ajuda a asserenar les ànimes tristes. Potser no les consola, però en un matí de funeral, i encara més en un enterrament d’hivern, s’agraeix que no hi hagi pluja, ni boires, ni inclemències afegides que t’arrosseguin a la pèrfida nostàlgia. Rere un altar laic, amb els boscos de Collserola de teló de fons, els amics parlen primer. Són la colla, a prova d’aquesta bomba que és el pas del temps. S’havien conegut a l’escola i havien continuat veient-se, amb agenda i ganes, fins una setmana abans, quan encara s’havien entaulat tots junts al millor restaurant de Bellaterra. Expliquen anècdotes d’àpats, de cigars, de cigalons de rom i de viatges a Colòmbia que ens fan reviure com si hi haguéssim estat. Sona Lluís Llach i apareixen els sis germans –tres nois i tres noies– a l’escenari. Seixanta-tres anys són massa pocs, per morir-se, però són molts de convivència, per conèixer el teu germà millor que ningú, en cada època de la vida. Els seus records es gronxen entre l’humor i l’enyor que acaben d’estrenar i que els fa tant mal com unes sabates noves. Et diuen com era de malparit, de petit, i els assistents que l’han conegut de gran, en la bonhomia professional, riuen. Et confessen que ells estan atònits de veure com els mitjans de comunicació li han fet lloances en les notícies sobre la seva mort. I en obituaris de diari encara més. Intuïen que era a bo, a la feina, però no tant o no tan reconegut. S’abracen tots sis, en una elegant dansa de germanor, i sonen més notes de Lluís Llach mentre, a la pantalla, passen fotografies espigolades, d’aquí i d’allà, de moments esparsos de felicitat. “No sabia que fos tan guapo”, em diu una cosina que tenia asseguda al costat. Obrim un debat estèril en veu baixa, que s’acaba de cop i volta. Tot d’una a l’oratori es congria el silenci més espès. Rere l’altar laic de la cerimònia hi ha les dues úniques persones de la sala que no li deien pel nom. Ells li deien “papa”. Els dos fills, el gran i la petita, parlen agafats de la mà. No arriben a la trentena i se’ls acumulen els moments, a pinzellades, amb la necessitat de compartir-los. Excursions, rialles, aquella manera tan seva de contemplar el mar des de Menorca, o de cuinar paelles picants per a molta gent. I, per damunt de tot, l’amor per la mare, la història construïda a Sabadell per tots dos. L’emoció arriba a les últimes files, la dels amics, coneguts i companys de feina. Se sent algú que somica, un altre es moca discretament i, quan s’endevina una llàgrima, s’agraeix una mà a l’espatlla vingui d’on vingui. Cada frase dita pel fill explota, com una granada de mà, al cor d’algú. No totes peten al mateix moment. Els sentiments, moltes vegades, esclaten quan menys t’ho esperes. A vegades el detonant és una paraula, un record, una emoció sobrevinguda que ha fet drecera. La vídua no parla. La mare tampoc. Massa pena. No és llei de vida, acomiadar un fill. I sona Boig per tu, l’himne que ens hem fet nostre per a cada mostra d’amor. Quina sort que hagi fet sol. I quina llàstima no haver tastat la teva paella de gambes.
2. A la tarda vaig a veure Tres adioses. M’equivoco de mig a mig. La pel·lícula de la Isabel Coixet m’ha agradat molt, però amb aquest títol –i sense haver llegit la sinopsi– ja podia haver intuït de què anava. És un cant a la vida, però després d’un matí d’abraçades tan sentides a Collserola no era el dia per a emocions contrastades. I, com si fos un senyal, la pel·lícula està rodada en italià i passa a Roma, un dels últims escenaris vitals de l’Eugeni. Quan falta algú, tot et torna a ell i a les imatges del comiat. Assegut al cinema, m’adono d’una escena del funeral. Els amics portaven l’escrit en un paper, els germans miraven el guió en un iPad i els fills van posar el mòbil al faristol. Són, també, tres maneres de dir adeu.
