18/02/2022

Tres pobles

5 min
Plat amb els diners d'una persona sense sostre que demanar almoina al carrer, a Barcelona.

"Sola, malalta, esparracada, muda"
Joan Oliver, Pere Quart

Etimològicament, com a expressió popular, escriure passar-se tres pobles és del tot erràtic. En català correcte diríem passar-se de rosca. És a dir, quan algú excedeix els límits, desborda els llindars de l’acceptable o creua ratlles infranquejables. Etimològicament ja seria això. Socioeconòmicament, no. La cosa canvia. I a pitjor. En l’àmbit de les desigualtats socials, hem rebentat els límits, hem superat (o rebaixat miserablement) la frontera de l’inacceptable i cada dia, com a país, ens passem de la ratlla. O ens passem de llestos o d’estúpids –i cap de les dues coses serveix–. Ha decaigut la vella idea –candeliana, benetiana, igualitària– d’un sol poble. Fa moltes nits que allò és només un miratge amb escassos oasis. I no és d’ara. Ve de lluny i nia endins. Amb dades de desembre de 2019, tot just abans de l’esclat pandèmic, només un 45% de la societat catalana vivia sota patrons de plena integració, un 35% ho feia a precari i un 20% sota distintes situacions d’exclusió social.

Això era fa dos anys i escaig. Rere una dècada perduda contra els efectes del tsunami immobiliari i financer que va petar el 2008, que va rescatar bancs i enfonsar famílies, i que –tal com va anunciar la ministra de torn que avui seu en un consell d’administració– va ser una crisi "que pagaran els que no l’han provocada". Catorze geners després s’acaba de fer públic el nou Informe Foessa , massa vell en contingut quan realitza la radiografia més qualitativa sobre desenvolupament i exclusió social a Catalunya. Plou sobre mullat, plou més i cauen bots i barrals. El cas és que continuem sent un país triple, una societat partida en tres i encara més esquinçada. Més polarització, més segregació i més exclusió, que ens confirmen com una de les societats més olímpicament desiguals d’Europa. Espòiler gratuït: no seran uns Jocs Olímpics al Pirineu ni un Hard Rock qui ens traurà d’un forat que ja és pou. O cràter.

L’informe, que cal llegir amb atenció i tot detall, parla d’un xoc sense precedents, i ens recorda que continuem rutllant a tres terços, molt més escindits, desiguals i injustos. Avui per avui, hivern del vint-i-dos i aquest fred va per llarg, només el 33,1% de la societat catalana viu ja en patrons de plena integració social, la precarietat ja enxampa el 37,8% i l’exclusió social bat rècords històrics enfilant-se fins al 29,1%. 2.258.000 persones: un de cada tres catalans. L’ascensor social, com a icona discursiva d’una època, fa anys que està en caiguda lliure i deu plantes per sota de la realitat. La temuda sortida en forma de K desigual (els de dalt més amunt, els de baix de cap per avall i els del mig amb por) ja és aquí. Síntesi gèlida: davalla un terç la integració plena, s’eixampla la precarietat i es consolida com a carril central, i creix com mai l’exclusió. Tant que Catalunya encapçala la pitjor llista: comparativament, és la zona de l’Estat que lidera l’exclusió social, igualada només per les Illes Canàries i per sobre ja d’Andalusia (26,3%). No ens escapem tampoc d’encapçalar, trist mèrit, el rànquing de l’exclusió social severa (15,5%), que impacta en 1.200.000 persones. 

En el detall i en el parrac, l’informe destil·la i quantifica l’atzucac: 248.000 llars amb tots els membres de la família a l’atur i 396.000 llars més on el sustentador principal pateix d’una inestabilitat laboral greu; 1.301.200 persones vivint en un habitatge inadequat i 584.000 llars amb despeses excessives en habitatge; un impacte rebrotat en una salut mental que també opera per codi postal i que impacta en joves, dones, migrants i gent gran. La distància entre els ingressos de la primera planta i la cinquena planta d’un edifici que trontolla augmenta un 40%. I això té múltiples traduccions quotidianes. I dades poc narcòtiques: 15.000 llars on algú no té ni cobertura sanitària, 90.000 llars on algú, en la darrera dècada, ha sabut què és passar gana sovint i 199.000 llars pobres afectades per maltractaments físics o psicològics. En la societat més tecnològica, la bretxa digital afecta un milió de persones. I en la mediocritat política que ens assetja, la insuficiència sistèmica mostra els seus límits: el publicitat ingrés mínim vital només arriba al 13% de les persones en pobresa severa a Catalunya, mentre que la renda garantida de Ciutadania arriba al 28%.

Etimològicament, el passar-se tres pobles, que és castellanisme, té una altra variació catalana: dir-la grossa. Ja em disculparan, però és el primer que vaig pensar quan l’altre dia vaig sentir Isidré Fainé afirmant que "sense equitat social, el creixement econòmic no és acceptable moralment". Ho deia amb motiu del bicententari de l’aniversari de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País –i dos-cents anys es poden llegir de moltes maneres–. En tot cas, la frase no és ben grossa pel contingut. De fet, hi estaria èticament d'acord, però només si afegim que precisament és el que està passant i ha estat passat durant, pel cap baix i en mirada curta, dues dècades llargues d’immoralitats acumulades. I on han assolit que el creixement econòmic es dissociï completament de l’equitat i el benestar social. Ho diuen tots els informes. Però fa pensar molt quan determinats poders purs –responsables directament de ser on som– apel·len a la moral i alhora llancen campanyes publicitàries del tipus "Només és progrés si progressem tots". Sense comentaris.

No, no és gros el que va dir, sinó qui ho va dir: el president de la Fundació La Caixa, fundació que disposa d’un patrimoni de 20.000 milions d’euros –i com és sabut, a més, en dedica 500 anualment a la seva obra social–. Neix una pregunta i una necessitat: com es genera un patrimoni així i com ens urgeix una història contrastada de La Caixa. De com ha vampiritzat el país –gas, aigua, telefonia– fent-lo de peatge, de com va ser l’entitat que més preferents va col·locar i de com ha estat un dels que han inflat bombolles que no ens deixen respirar. M’estalvio, processalment, que l’hagin reimputat en la trama Villarejo. Tampoc té res de nou. Antigalles: tot just entrar al Parlament com un astronauta, el sotsdirector d’un diari estatal ens va convocar per dir-nos que estava molt interessat en tot l’enfocament i feina que fèiem contra la corrupció. En el decurs de la conversa ens va dir, massa honestament, que només hi havia tres coses de les quals no podien dir res: el BBVA, La Caixa i el Santander. I ens va donar un exemple tan petit que era gros alhora: una notícia sobre un desnonament en pàgines perdudes on s’aclaria que el desnonador era La Caixa. Tots els telèfons es van aixecar i a redacció van aprendre la lliçó. Només és silenci si callem tots.

Sota el general hivern, informe general –parafrasejant Portabella– per constatar com està el pati. O més aviat, tres patis. De tres pobles que dèiem que era un. I d’una caixa que ara és un banc. I que el 2021, rere 6.950 acomiadaments, va triplicar resultats amb 5.226 milions d’euros en beneficis nets.

David Fernàndez és periodista i activista social
stats