31/08/2019

‘Turning point’

3 min

L’expressió anglesa turning point pot ser traduïda com a moment decisiu o punt d’inflexió,referit a la necessitat de fer un gir o un canvi substancial. Crec que és una expressió perfectament adequada a la situació que viu Catalunya.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La política catalana ha viscut una època de relativa calma després que el judici del Procés quedés vist per a sentència. Però és evident que estem en una calma tensa a l’espera dels esdeveniments de després de les vacances. La reacció a la sentència és una incògnita. S’ha especulat que aquest pot ser el momentum per convocar mobilitzacions massives i intentar fer efectiva la declaració d’independència. També se senten veus a favor de la confrontació o que apel·len a la desobediència civil. Són missatges dirigits a la radicalització que auguren nous conflictes amb l’Estat, encara que no semblen compartits per tot l’espectre independentista. Perquè, després de tot el temps passat, també es detecta desorientació i cansament per la situació en què viu Catalunya. La sentència pot produir un moment d’inflamació, però també pot certificar un final d’etapa que constati que estem igual o pitjor que abans.

Aquestes són les conseqüències d’haver conduït el Procés per la via unilateral. Un greu error estratègic. En pocs anys s’ha consolidat a Catalunya un ampli suport social a favor de la independència. Un fet sense precedents però que, per diverses causes, no s’ha gestionat amb realisme i intel·ligència. S’han volgut cremar etapes, no s’ha tingut paciència i tampoc s’han valorat com calia els obstacles als quals ha de fer front un projecte com és el de la independència, per molt legítim que sigui. La via unilateral era el pitjor camí que es podia elegir perquè implica un conflicte directe amb l’Estat i és un últim recurs al qual només es pot recórrer en circumstancies excepcionals i després d’haver fet un llarg recorregut buscant altres vies acordades. La via unilateral equival a una ruptura del sistema polític i jurídic que, entre altres condicions, només pot prosperar si compta amb una majoria social clarament hegemònica.

Agradi o no, aquest ampli suport no existia a Catalunya quan les eleccions del 27 de setembre del 2015 es van plantejar com un plebiscit per la independència. El “mandat democràtic” rebut del poble com a principal argument del Procés era feble per pretendre desbordar el marc constitucional; i potser tampoc no era tan democràtic com es podia pensar quan els vots independentistes no van arribar al cinquanta per cert. En aquests moments no sembla que aquest suport hagi canviat sensiblement.

Una mínima dosi de realisme hauria de fer veure a tothom que el Procés, tal com s’ha desenvolupat, no ha tingut unes bases sòlides. No tenim República, hem patit la suspensió de l’autogovern i tenim una important divisió política i social. Tanmateix, no es pot dir que l’independentisme hagi perdut la guerra. Ha perdut una batalla important, però no la guerra. En aquesta situació hi caben dues opcions: persistir en els mateixos errors o canviar d’estratègia. Aquest és el gran dilema al qual s’enfronta l’independentisme en aquests moments: reconèixer que la via unilateral no ha funcionat i que cal conduir el projecte polític per altres vies, o bé tensar encara més la situació. Reconsiderar l’estratègia unilateral no implica renunciar al projecte per la independència. De fet, pot evitar cremar-lo definitivament encara que el nou camí triat requereixi més paciència i perseverança. En política no hi ha res impossible i no és prudent descartar escenaris abans d’hora.

És imprescindible buscar nous espais de maniobra i Catalunya no té altra opció possibilista que la d’emmirallar-se en altres exemples que es fonamenten en fórmules de compromís i equilibri entre el principi democràtic, el dret i el respecte per les minories nacionals. Fórmules que són les úniques que poden entendre i acceptar la Unió Europea i la comunitat internacional. Es comencen a sentir veus en aquest sentit i això és positiu.

En qualsevol cas, és necessari que els partits independentistes facin un acte de valentia per reconèixer que la via unilateral no ha funcionat; i que mantinguin un perfil propi enfront de les entitats independentistes que es mostren especialment radicalitzades i ens porten a situacions incertes. L’activisme independentista té el dret de pressionar, però els partits polítics i les institucions tenen el dret de resistir aquestes pressions si veuen que porten a nous conflictes i a continuar en el carreró sense sortida on som ara. Tard o d’hora, els ciutadans tornaran a tenir la paraula i seria bo que comptin amb opcions alternatives a les que ja sabem on ens han portat.

stats