12/03/2022

Ucraïna: el “moment crític” de la Unió Europea

3 min
Ucraïna: el “moment crític” de la Unió Europea

L’agressió militar de Rússia contra Ucraïna situa la Unió Europea en allò que en ciències socials s’anomena un “moment crític” (critical juncture ), un punt en el qual es donen totes les condicions per a un canvi qualitatiu ràpid en la dinàmica de les institucions. En altres paraules, poden desaparèixer els obstacles que han limitat la dinàmica de la UE en política exterior, seguretat i defensa. Aquests darrers dies estem sentint que s’ha avançat més en dues setmanes que en tres dècades pel que fa a la integració europea en matèria de defensa.

L’aparició de l’Europa política, complementant l’Europa econòmica, va ser resultat del final de la Guerra Freda. A partir d’aquell moment, la UE ha estat implicada en el disseny de l’ordre internacional liberal, actuant com a potència de mercat (capacitat reguladora) i com a potència normativa (extensió de valors com democràcia i protecció dels drets humans). L’atac de Putin a Ucraïna és un atac militar contra l’ordre internacional conformat durant les últimes dècades, en bona mesura, pels europeus.

Els desafiaments a l’ordre internacional promogut pels europeus -un ordre liberal basat en regles i normes- són producte de les transformacions del món. Ja l’any 2010, la llavors alta representant per a Afers Exteriors, Catherine Ashton, va afirmar: “Aquest ja no és el nostre món”. Federica Mogherini, que la va substituir, va anar més enllà i va escriure, l’any 2016, que la mateixa existència de la UE estava “en dubte”. En efecte, les transformacions del món han sigut radicals, a nivell material (la Xina com a potència econòmica) i ideacional. Avui dia, per exemple, els europeus es troben en moltes ocasions en minoria a l’hora d’adoptar resolucions a les Nacions Unides, on Rússia ha construït coalicions contra idees centrals per als europeus, com ara la universalitat dels drets humans. Per això, la votació a l’Assemblea General, el 2 de març, de la resolució que “deplora”, no pas condemna, l’agressió de Rússia contra Ucraïna per 141 vots a favor és molt important per als occidentals. Aquesta resolució no té cap eficàcia, però és una font de legitimació. Cal recordar, però, que la Xina, l’Índia, el Pakistan o Sud-àfrica es van abstenir. Un total de 47 països es van abstenir o no van votar. Rússia es va veure deslegitimada -només 5 vots en contra- però alhora s’ha creat un discurs de no alineament, que aborda la guerra d’Ucraïna com un enfrontament entre potències, entre Rússia i EstatsUnits/OTAN/UE.

Això ens porta a parlar de nou de “moment crític” i dels obstacles que han marcat la dinàmica institucional de la política exterior, de seguretat i de defensa de la UE. En aquest sentit, dos grans debats han limitat l’actuació dels europeus a nivell conjunt en la política internacional. La reacció europea en el cas d’Ucraïna s’ha convertit en un gran revulsiu per resoldre diferències i superar debats, si més no a nivell declaratiu.

El primer debat entorn a la sobirania -reticències per cedir competències- ha portat a l’adopció de mecanismes ineficaços (unanimitat per prendre decisions) i ha dificultat la cohesió política. Fins i tot, amb la polarització dels darrers anys, costava trobar consensos de mínims. El Consell Europeu de Versalles, celebrat aquesta setmana i centrat en la resposta a l’atac contra Ucraïna, ens mostra una UE ben diferent. A l’inici del Consell, els periodistes van preguntar a Josep Borrell, actual alt representant, si és difícil unir els europeus. La seva resposta: “Sobre aquest tema, gens ni mica”. Què passarà amb altres temes en el futur? I com serà aquest futur? Hi ha massa incògnites.

El segon debat entorn al desenvolupament d’una Europa de la defensa, que xocava amb una imatge d’Europa civil, ha esdevingut obsolet en dues setmanes. Els instruments econòmics, propis de la UE potència civil, com ara les sancions o les propostes d’adhesió, han donat pas al finançament d’instruments militars (1.000 milions d’euros). Hi ha més canvis destacables. Les neutrals Suècia i Finlàndia han reclamat la possibilitat d’activar l’article 42 del Tractat de la UE, que parla de defensa col·lectiva. Les reticències d’alguns europeus respecte a l’OTAN han donat pas a la reclamació de l’article 5 com a garantia de la defensa col·lectiva. I, un pas més enllà, la decisió alemanya d’augmentar la seva despesa en defensa fins al 2% del PIB és el final sobtat d’una diferència transatlàntica sostinguda durant dècades (pressions americanes per l’augment de la despesa dels europeus).

Versalles ha estat l’escenari aquesta setmana del Consell Europeu. És un escenari amb història, el Tractat de Versalles de 1919 que va donar lloc a l’ordre post Primera Guerra Mundial. Stefan Zweig el va descriure: “I altra vegada s’esvaeix en la boira i la llunyania l’eterna quimera d’un món més humà”. Un segle més tard, les seves paraules són molt oportunes.

Esther Barbé és catedràtica de Relacions Internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona / Institut Barcelona d’Estudis Internacionals