L’últim socialdemòcrata
En un temps de claudicació generalitzada de les esquerres europees –no saben, no contesten– i de clamorosa acceleració del continent cap a l’extrema dreta, Pedro Sánchez sembla decidit a ser l'últim socialdemòcrata. Ja fa temps que és pràcticament l'única veu europea que es fa sentir davant de les andanades i provocacions de Donald Trump. I ara, just quan aquí les dretes –PP i Junts– li tomben al Parlament el decret que inclou la pujada de les pensions, el president del govern espanyol planteja la regulació extraordinària de totes les persones sense papers que portin cinc mesos a Espanya, sempre que puguin acreditar-ho, atorgant-los el permís de residència. Sembla que actualment són 840.000 els vinguts de fora que es troben en situació irregular. I és pura normalitat democràtica resoldre la seva situació: no només per raons ètiques i humanitàries, que ja serien suficients si tots plegats no estiguéssim tan atrapats per la cultura dels nostres i els altres, sinó també per elementals raons econòmiques i d’integració social.
No és pas la primera vegada que es fa una regulació d’aquestes dimensions. Felipe González en va fer una el 1986, i més tard també José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero (nou cops en total). Aquests precedents no han impedit la reacció indignada de Feijóo, sempre a pinyó fix. És cert que la decisió de Sánchez arriba en un moment en què arreu d’Europa pesa la creixent hegemonia ideològica de l’extrema dreta, que desborda les dretes tradicionals, com veiem a França i Itàlia, per assenyalar els més propers. Per què Pedro Sánchez fa aquest pas? Hi ha, sens dubte, raons objectives, i és una bona notícia: la mesura estabilitzarà legalment centenars de milers de persones necessàries en l’activitat econòmica del país, tant en la producció com en els serveis. Però segurament també té a veure amb els càlculs estratègics d'un Pedro Sánchez que va camí del final del seu mandat. Començant per les petites misèries de la política: aquesta aposta incomodarà el PP, perquè ara mateix Vox, a l’alça, és qui està més preparat per atrapar els indignats, els que sentin la maniobra de Sánchez com una ofensa a la pàtria i altres barrabassades per l’estil. Què farà el PP? ¿Apujarà el to per competir amb Abascal, que pot atraure part del seu electorat, o optarà per la moderació?
En tot cas, l'estratègia de Pedro Sánchez sembla clara –i de fet no és nova, això seria un pas més–. En circumstàncies normals, vull dir amb una dreta més endreçada, les expectatives del president serien molt limitades. Però amb un personatge al davant com Feijóo, sense altre atribut que el de rondinaire sempre enfadat i acorralat per Abascal, és comprensible que Sánchez pugui creure encara en la remuntada. I opta per afinar el perfil, per recuperar propostes i missatges –no gaire més, perquè les polítiques econòmiques estan molt marcades– que evoquin diferencials propis de la socialdemocràcia, un espai avui en hores baixes però amb senyals que fan pensar que, tal com va Europa i amb l’evident claudicació de les dretes, tant davant de les extremes dretes com de Trump, podria tenir marge per a una certa actualització. Sigui com sigui, Sánchez posa de ple sobre la taula la qüestió de la immigració. És a dir, fa seva la defensa d’un sector escassament protegit, condemnat a la inseguretat i a l’estigmatització, que és clau per al rellançament d’un país sovint un punt acomodat, i que les dretes prefereixen tenir en precari i sempre sota l’amenaça de l’expulsió.
En tot cas, aquesta insistència de Pedro Sánchez en recuperar un model ideològic que semblava en retirada té segurament un punt d’intuïció. ¿Qui pot configurar una alternativa, si les dretes liberals segueixen claudicant i entregant-se a formes autoritàries cada cop més descarnades, que els excessos de Trump estan posant en evidència? L’actual posada en escena de Sánchez pot ser el que ara sembla una fantasia: l’oportunitat de capgirar la situació, però també una via alternativa cap a algun càrrec europeu o simplement per seguir plantejant batalla si el PP acabés governant tutelat per Vox. En tot cas, i sobre la darrera decisió: normalitzar la immigració és de cultura democràtica elemental: reconeixement i dignificació de la condició de les persones. I el que és trist és que sembli rar i que sigui contestat per les dretes i companyia, que utilitzen a la immigració per fer por. Miserable idea de l’autoritat.