La ultradreta compta amb l'avantatge de tenir un argumentari basat en fets reals: un empobriment generalitzat de les classes mitjanes, en vies d'extinció i collades a impostos; els cada cop més nombrosos pobres amb feina; la desolació dels joves ben formats que guanyen més diners de cambrers a Escandinàvia que en una feina aquí per a la qual han estat estudiant cinc anys; la frustració dels joves per no poder-se emancipar de casa els pares perquè no és que no puguin somniar a comprar-se un pis, sinó que ni tan sols poden llogar-lo, i ja no parlem de tenir fills. En resum: desapareixen els somnis, tant si és el somni català com el nord-americà: amb esforçar-se ja no n’hi ha prou. Sembla com si tot allò que, malgrat tot, encara aguanta de l’estat del benestar ja no tingui valor. I tot això en un món que gira embogit sense frens morals ni legals i en una Europa que s’ho mira paralitzada per la por, com l’aristòcrata que ja veu corredisses de sans-culottes pels jardins de la residència.
Qui agiti aquest còctel contra els partits que s’han estat alternant en el govern del país durant dècades té molt de guanyat. I per si tot això fos poc, la ultradreta té un culpable, que és la immigració, i quan es tracta de culpar el diferent la connexió amb la gent pel conducte dels baixos instints és immediata.
El foc que manté la temperatura d’aquesta indignació són les xarxes, sí, però les mentides i els insults no tindrien tanta força si no operessin sobre una dura realitat. El més gruixut és que l’autoritarisme no té cap solució, només culpables, i sabem per la història que la seva retòrica i els seus programes de govern porten desastres encara més grans.
