Una universitat que no expulsi ningú

Les xifres són contundents: gairebé el 37% de l’estudiantat universitari català conviu actualment amb algun diagnòstic de salut mental, principalment trastorns d’ansietat (15,4%) i depressius (7,1%). Si ampliem la mirada al llarg de la vida, a prop de la meitat dels estudiants els han diagnosticat en algun moment un problema de salut mental. A això s’hi suma un nivell d’esgotament emocional elevat: més d’un terç de l’estudiantat afirma sentir-se emocionalment esgotat cada dia. Són dades extretes de l’Estudi sobre la salut mental en el sistema universitari de Catalunya(2023), impulsat pel departament de Recerca i Universitats, i elaborat amb la participació de les universitats catalanes. L’informe va més enllà i la conclusió és clara: aquest malestar emocional no afecta només el col·lectiu d’estudiants, sinó que l’estrès i l’esgotament són transversals a tots els treballadors de la comunitat universitària.

Les xifres no apareixen del no-res, sinó que són el reflex d’un context social marcat per la pressió constant. Vivim en una societat que va molt de pressa, en què la tecnologia queda obsoleta abans que siguem capaços d’assumir-la, on tot és immediat, superflu, i marcat per la hiperexposició a les xarxes socials per part dels joves, la incertesa vital i laboral i, també, les seqüeles de l’impacte emocional de la pandèmia, per citar-ne algunes. El canvi és constant i la universitat no és aliena a aquest entorn; al contrari: n’és un mirall.

Agafem un altre informe, en aquest cas el retrat que elabora la Xarxa Vives d’Universitats a partir d’enquestes a més de 45.000 estudiants dels Països Catalans. L’informe Via Universitària 2023-2025no fa altra cosa que confirmar que la universitat actual és molt més diversa que fa uns anys: en orígens socials, en edats, en identitats, en trajectòries vitals i també en necessitats educatives i emocionals. Avui, a les aules hi conviuen estudiants amb discapacitats, amb trastorns d’aprenentatge, amb TDAH i amb situacions de vulnerabilitat social que, no fa gaire, quedaven fora del sistema.

Tot plegat evidencia que, en els darrers anys, el perfil de l’estudiantat universitari ha canviat. I, en conseqüència, també han canviat les condicions en què treballen el professorat i el personal d’administració. Més exigències, més complexitat, més burocràcia i menys temps per a l’acompanyament. Davant aquesta realitat, davant aquest escenari complex, la pregunta és inevitable: quin paper ha de jugar la universitat pública per fer-hi front? Com pot la universitat emparar, sense recursos extraordinaris, estudiants amb necessitats especials que han rebut atenció especial en l’etapa de l’educació secundària? ¿N’hi ha prou amb ampliar els actuals serveis d’atenció psicològica? Sens dubte són serveis necessaris i molt valorats, però els mateixos informes apunten que no són suficients si no s’acompanyen d’una reflexió més profunda sobre els models docents, els ritmes, les formes d’avaluació i les expectatives que generem.

El paradigma amb el qual hem conviscut fins ara concep la universitat pública com la institució que ofereix formació superior a la societat, fa recerca científica i la transfereix. Aquests requeriments han de prevaldre, com no pot ser d’altra manera, però les condicions de contorn han canviat i la universitat pública no pot mirar cap a una altra banda. Fer-ho seria assumir un model implícitament elitista: un model que només funciona per a qui pot sostenir emocionalment unes regles del joc pensades per a una altra època. Si la universitat expulsa —encara que sigui de manera silenciosa— aquells que no s’hi adapten, deixa de complir la seva funció com a servei públic, deixa d’assumir el paper d’ascensor social.

Fer aflorar aquesta realitat, posar-la damunt la taula amb dades, amb honestedat i amb responsabilitat institucional, és un punt de partida. És cert que no comencem de zero i que des de les universitats públiques, en alguns casos de manera més individual i d’altres de manera col·lectiva, s’estan impulsant iniciatives que intenten donar resposta a algunes d’aquestes situacions. Un exemple a casa nostra, a la Universitat Rovira i Virgili, podria ser el programa Amb-Èxit-Ed, pensat per acompanyar joves extutelats que volen accedir a la universitat i que, en arribar a la majoria d’edat, sovint es troben sense una xarxa de suport. Fruit de compartir experiències entre diferents universitats, també s’han impulsat programes com el Meetup, que crea espais de trobada i acompanyament per a estudiants amb diversitats que ajuden a combatre l’aïllament i reforçar el sentiment de pertinença.

Els exemples ens demostren que és possible obrir camins, però el repte exigeix una resposta estructural, coordinada i sostinguda en el temps. Afortunadament, des de fa més d’un any, Catalunya té un document marc, pioner a escala estatal, que estableix els fonaments per aconseguir un sistema universitari basat en la inclusió de les diferències i el respecte a les diversitats. Es tracta del Pla d’Inclusió i Diversitat a les Universitats Catalanes (PIDUC), un pla gestat des de la col·laboració entre les universitats i la Generalitat que supera el model vigent fins ara —que posava l’atenció en l’adaptació curricular— a un nou model que posa al centre les diversitats i les persones amb diversitat.

El benestar, la inclusió i l’acompanyament no només de les diversitats sinó també de les noves realitats han de formar part del nucli del projecte universitari. I per aconseguir-ho, a més de plans estratègics pel que fa al sistema, també calen recursos suficients per executar-los. 

El repte que tenim al davant és clar: o la universitat s’adapta a la realitat de les persones que avui la conformen o corre el risc de quedar-se ancorada en un model que exclou. Si la universitat pública vol continuar sent un espai d’oportunitats i un veritable ascensor social, ha d’assumir aquest repte amb decisió i valentia, però també amb els recursos necessaris.

Perquè no estem parlant només de diversitats i benestar emocional: estem parlant del futur de la societat que entre tots estem construint.